-
- 10 feb
On és (ara) el seny?
Reconec que vaig al·lucinar bastant quan vaig assabentar-me que Miquel Iceta, Inés Arrimadas i Xavier García Albiol compartien un grup al whatsapp amb el títol de “Seny”. No vaig sorprendre’m tant del fet que tres partits en teoria amb programes i filosofia diferent tinguessin al més alt nivell una sintonia tan entranyable, sinó sobretot per això de la tria del concepte seny per descriure’s a ells i el seu programari. Sembla que n’hi ha que de tant voler caricaturitzar la reivindicació catalana com una bogeria radical ho han acabat interioritzant amb totes les seves conseqüències (moltes d’elles no positives per a ells mateixos).
I així PSC i PP van drenant vots a Catalunya, quan fa temps que el concepte del seny, molt especialment referit als populars, no cola que s’hi relacioni quan parlem del debat sobre el procés sobiranista, i molt especialment en com l’estan afrontant els fins ara dos principals partits espanyols, PP i PSOE. És en aquest sentit que el nou govern de Catalunya i el seu president, Carles Puigdemont, força lliure de prejudicis i amb molt poques ferides de consideració que el tinguin a la defensiva, han estat un gran encert estratègic. El temps sabrà reconèixer-ho a Artur Mas, que ha estat el principal artífex polític del fet que totes dues coses hagin estat possibles: nou govern i nou president. I són bona nova per als catalans en general i per als sobiranistes en particular, perquè projecten idea de canvi, d’avançar, d’anar per feina i de treballar sense estridències i amb voluntat d’aplicar el seny.
La situació de la política espanyola i dels seus principals protagonistes fins ara hi ajuda. Un botó de mostra de com sense haver de fer gaire cosa la idea de seny s’annexa fàcilment a Puigdemont i al seu govern (i a les seves reivindicacions) en contraposició als seus adversaris: unes simples declaracions carregades de raó alhora que de contundència i de tranquil·litat. Em refereixo a quan aquest cap de setmana passat el president va recriminar al president espanyol en funcions, Mariano Rajoy, el llenguatge emprat per aquest en fer servir la paraula ‘treva’ per referir-se a les relacions amb Catalunya. Que diu l’encara líder del PP que “no hi ha treva i l’Estat continuarà complint les seves funcions”. Això és el que li queda, reivindicar-se amb el “Santiago y cierra España”.
Però sona, com tot el que està fent últimament, tan desesperat com poc mesurat i assenyat. No sona, en la seva tradició, a solució, i sí a voluntat d’enquistament d’un problema que sembla evident que l’ha identificat com una de les poques vies que li queden per reivindicar-se davant una part del seu minvant electorat. I davant d’això, seny. Diu el president Puigdemont que el que espera del govern espanyol en funcions és “que no generi disfuncions i funcioni”, alhora que lamenta el llenguatge “poc adient” fet servir per Rajoy en referir-se a un “procés democràtic i pacífic”.
I Puigdemont va reblar, constatant que actualment hi ha “desgovern” a Espanya i que, a més, “no sembla que a curt termini hi hagi voluntat de fer un govern que resolgui els problemes de la gent”. Ho veu tothom. Cau pel seu propi pes. És de sentit comú. I rere això tantes altres coses.
(Per llegir l’article al Món.cat, cliqueu aquí)
Foto: downloadsource.fr
