-
- 06 feb
De piràmide a gintònic?
Les del Femen mostren els pits, llencen calces, criden… I el cardenal Antonio María Rouco-Varela riu. I els del seu voltant que intenten impedir que les activistes feministes el tombin, també. Normal. Ni a ells, exemplars de l’Església més tronada, res d’això ja no els espanta. Si ho volen (i sovint fins i tot si aquest no és el cas) se n’afarten de veure’n, de pits i de calces. Això ja no transgredeix, ja no fa por, ja no hi ha cap respecte reverencial per la cosa, ni per la simple paraula. Oi que ja ni les tietes més tradicionalistes no fan el senyal de la creu ni miren al cel quan veuen això? Doncs igual passa amb la independència. Amb el mot i amb la seva natural utilització i reivindicació. És part de l’èxit del procés que s’està vivint a Catalunya.
Vindrà aquí na Susana Díaz i pontificarà des de tribunes selectes, o entrarà en Mariano Rajoy per la Diagonal, ells faran escarafalls a propòsit del simple fet de votar o de la independència, i evidenciaran que en això, aquí, són minoria. Que aquí aquests conceptes (aquestes realitats) ja no espanten ningú.
Generacionalment està claríssim que la societat emergent està fetíssima a la democràcia, i que l’assumeix sense més. Que s’ha de votar? Endavant. Que d’això se’n pot derivar la independència de Catalunya o seguir com fins ara? Facin joc i parlem de les conseqüències d’això i de les de quedar-se com estem ara. Normalitat.
A Jordi Pujol li feia pànic dir-se’n, d’independentista. El mateix Artur Mas sembla que encara lliuri una batalla interna dins el seu cap cada cop que ha de dir la paraula “independència”, però per la via dels fets ja l’està defensant sense problemes.
El món canvia molt i molt ràpid. Com no ho ha de fer també la política? A Catalunya, per exemple, fa uns anys es deia que la composició de la federació de CiU, quant al sobiranisme, era com el d’una piràmide. Molta presència a la base, que s’anava aprimant a mesura que s’ascendia cap a la cúpula. I ara n’hi ha que ens volen fer creure que hem passat a un esquema com de copa de gintònic, com de piràmide invertida, amb molt d’independentista a la cúpula de CiU, encara més i tot que a la seva base electoral. Error. El que ha passat és que la por s’ha esvaït pertot. Amunt i avall. A dreta i esquerra. I cada vegada més, com arreu, la base es fa escoltar més (i més horitzontalment) pels qui lideren. De piràmide a cilindre, per entendre’ns. Sense escarafalls.
(Per llegir l’article a El Singular, cliqueu aquí)
