-
- 15 des
Sentit(s) d’Estat(s)
Divendres passat, 6 de desembre, Dia de la Constitució, amb les notes de l’himne espanyol sonant de fons i a tot drap en l’acte que a la plaça de Sant Jaume havien organitzat PP i Ciutadans, Artur Mas i el seu conseller de la Presidència, Francesc Homs, enfilaven a Palau la proposta de pregunta que el president posaria damunt la taula dels partits pel dret a decidir.
Tres dies abans, en la roda de premsa posterior al Consell Executiu, Homs, com a portaveu, havia tret pressió mediàtica al president al fixar la data de referència per a l’anunci d’un acord sobre la pregunta i la data de la consulta pels volts del 27 i el 31 de desembre. La premsa hi comptava. Per tant, amb els mitjans relaxant un punt la seva atenció i amb la generació (i la gestió) d’unes expectatives molt baixes sobre la possibilitat d’un acord imminent, el president va aprofitar el parèntesi de tres dies «de festa» a fons.
Segons els estrategs de Mas, en l’èxit final també hi va ajudar molt «la confiança, la discreció, l’ordre i la disciplina prussiana» que van mostrar els líders polítics implicats en la negociació, així com la velocitat en el desenllaç, entre dimecres i dijous. Molts factors van sumar a desviar la mirada i la pressió dels mitjans.
L’anunci de trobada entre Oriol Junqueras i Josep Antoni Duran Lleida, per exemple. I molt especialment la inauguració, el mateix matí de l’acord i amb gran polèmica mediàtica prèvia, del simposiEspanya contra Catalunya.
Des de l’equip de Comunicació de Presidència es va tenir especial cura que la premsa habitual que cobreix el Govern fos convocada i anés a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), a la inauguració del simposi que faria un Homs reconvertit en llebre per a l’ocasió. La pressió i els focus, a l’IEC, no a Palau.
Cortines de fum que van acomplir a bastament la seva funció. Mentrestant, Mas, Junqueras, Joan Herrera i David Fernández portaven molt personalment el diàleg per l’acord final. Pocs altres més que ells (a Palau, sobretot, el cap de Gabinet del president, Joan Vidal de Ciurana) estaven plenament al cas de com evolucionava tot. Es reduïa així el risc de filtracions a uns líders que van demostrar entendre la transcendència del moment.
La nit de dimecres a dijous uns quants van patir molt «per si algú se n’anava de la llengua» sobre un acord que ja només demanava la seva escenificació (imprescindible) l’endemà. Però al sentit d’Estat s’hi van sumar comportaments d’Estat. No debades, tots els qui dijous es van fer la foto a la Galeria Gòtica de Palau estan per un de veritat, independent o no.
(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)
