-
- 17 nov
La feina ben feta
¿Per què algú vota CiU? ¿Per què algú vota ERC? Per moltes raons, com amb tots els partits, diran. D’acord, però la pregunta va més enllà: ¿Quin és el gran diferencial de cadascun d’ells? ¿Quina és la seva marca de la casa? ¿Una idea, un concepte, el seu segell? ¿Què és allò que n’explica l’essència, el gran ganxo, la singularitat que fa que algú s’hi identifiqui i que hi connecti malgrat el pas dels anys i dels candidats? En els últims temps, sobretot a CiU, la pregunta és en l’aire, i els té melangiosos, com un pretendent no correspost.
Les enquestes (totes) diuen que CiU perd ganxo per a les majories que abans atreia. Però, ¿per què? I la pregunta que es fan estrategs de la casa és clara: «¿Ha quedat desdibuixat, el nostre diferencial, allò que ens singularitzava i que ens posava en valor davant amplíssimes capes de l’electorat?». Davant d’aquest dubte, a CiU aquesta setmana via Oriol Junqueras, n’hi ha que han vist clar quin flanc han de treballar si volen remuntar als sondejos i recuperar opcions electorals.
Junqueras va patinar. Podia passar, és humà. Li sortirà gratis entre l’electorat tradicional d’ERC, però no entre aquell que dubta entre aquesta opció i CiU. Dimecres va dir allò d’aturar l’economia catalana una setmana i molts s’hi van abraonar. El conseller Felip Puig el primer, polític convergent amb gran olfacte i experiència. I si bé és cert que després va trucar a Junqueras per disculpar-se pel to (segons reconeix l’equip del republicà), el placatge de Puig ja havia estat fet i el missatge emès sense dubtar. ¿Què va transmetre? Ho descriu un diputat de CiU: «La genètica convergent mai no hauria permès un representant nostre dir això». El diferencial. Però, ¿com es posa això en valor, errors de la competència electoral a banda? Molts al partit ho tenen clar: «Amb el líder, amb el president». Però la majoria ho admet: «Amb això no n’hi ha prou». Les últimes eleccions i els sondejos així ho proven. I segueixen barrinant-hi. Els cal.
Joana Ortega, d’Unió i vicepresidenta del Govern, ha dit més d’una vegada en petit comité que la seva paciència «té un límit». ¿Amb qui? Amb Josep Antoni Duran Lleida i les seves invectives. La fidelitat d’Ortega a Mas i al procés és inequívoca. I això no va treure que en visita recent a Sant Vicenç dels Horts, d’on és alcalde Junqueras, tot discutint sobre com votar en una consulta no autoritzada pel Govern espanyol, a la frase d’ell dient que a l’Ajuntament tenien urnes a disposar, ella li respongués: «Però Oriol, carinyo, aquestes urnes no són nostres». «La feina ben feta», diu un jove del sottogoverno . Ho deia també un eslògan de la Generalitat de Jordi Pujol. «Som com som», deia l’ERC de Josep-Lluís Carod-Rovira després del primer tripartit. I els va anar bé, als uns i als altres, amb marques de la casa, reclams, que en principi no haurien de ser incompatibles.(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)
