-
- 19 mai
Els Guardians de la Setmana (17)
Aquesta setmana, entrevista al president Jordi Pujol a TV3, en el context de l’emissió del documental Pujol Catalunya, sobre el seu consell de guerra durant el franquisme.
Aquella èpica de la lluita antifranquista va contribuir molt al Pujol polític que va ser al capdavant del govern de la Generalitat durant 23 anys, del 1980 al 2003. I durant aquells anys… quants caps de premsa va tenir com a president? I la resta de presidents de la Generalitat escollits a les urnes d’ençà del 1980?
Pujol, en 23 anys, va tenir 5 caps de premsa. Una mitjana de vida spindoctoral de 4,6 anys, xifra disparada per un cas excepcional amb una durada en el càrrec de 10 anys. No acostuma a passar enlloc. Els spin doctors, especialment els caps de premsa (la figura més genuïna d’aquest gènere), als Estats Units difícilment sobreviuen (políticament) al seu líder, ni que aquest sigui un one-term-president.
De Pujol, el primer de tots els seus caps de premsa va ser Josep Faulí (1932-2006). Cap de premsa de la Presidència de la Generalitat de Catalunya, primer amb Josep Tarradellas, l’any 1978 i, més endavant, ja amb Jordi Pujol, entre 1981 i 1984. D’aquella època, una de les seves obres, El pensament polític de Jordi Pujol (1980-1987), en co-autoria amb el president. Periodista, escriptor, professor i crític literari, Faulí havia estat el primer director del diari Avui (1976).
El segon, Emili Álvarez Moliner, havia estat el cap de premsa de la primera campanya de Pujol al Parlament, durant la cursa electoral d’aquells comicis amunt i avall de Catalunya en cotxe, amb Álvarez com un dels pocs companys de viatge fix en un dels seients de l’automòbil. Va fer de ràpid pont amb el següent cap de premsa, el tercer. Bé, la tercera.
La primera dona del rànquing global de caps de premsa de presidents de la Generalitat va ser Eva Algarra (Barcelona, 1956-1999). Cap de premsa del president de la Generalitat de Catalunya, del 1984 al 1988. Periodista, havia iniciat carrera a El Correo Catalán, a RNE i a TVE-Catalunya. Posteriorment, Algarra va participar en la posada en marxa dels serveis informatius de Catalunya Ràdio, emissora d’on va ser corresponsal a Ginebra, Londres i Washington.
Ramon Pedrós la va substituir l’any 1988 i va ser el cap del gabinet de premsa de Presidència de la Generalitat fins el 1998. Una dècada al càrrec (el rècord) que va ser la font d’experiència que va fer possible el llibre La volta al món amb Jordi Pujol, un perfil no autoritzat del president (i entorn) que aquest periodista lleidatà es va animar a escriure amb els anys.
Per tancar, Jesús Conte va ser el cap de premsa del tram final de Pujol com a president: 1998-2003. Actualment amb consultora pròpia i per exemple assessorant la candidatura de Tarragona 2017, pels Jocs Mediterranis. Ha estat guionista de programes de ràdio i televisió, i en l’àmbit de la política, a més de ser cap de premsa de Jordi Pujol a Presidència, abans ho havia estat de Convergència Democràtica de Catalunya (1983-1987).
23 anys van donar per a molt, spindoctoralment parlant entorn de Jordi Pujol. Després, Pasqual Maragall va ser president 3 anys (2003-2006) amb el periodista Jordi Mercader de dircom, i amb dues caps de premsa a les seves ordres: primer Àngela Vinent i després Norma de la Fuente. Vinent s’hi va estar un any, després va ser consellera de la Corpo i avui es dedica a qüestions de cuina i art. Ja venia d’anys i panys exercint les mateixes funcions amb Maragall, amb ell d’alcalde i de candidat. La va substituir Norma de la Fuente, periodista provinent del món de la ràdio, que després de l’etapa a Govern va exercir tasques comunicatives al Port de Barcelona i, d’aquí, a Singapur, on treballa actualment. Dels temps intensos que va viure aquest equip en tenim bon relat al llibre de Mercader Mil dies amb PM. Crònica viscuda de la presidència de Pasqual Maragall.
José Montilla va ser president entre 2006 i 2010, primer amb Toni Bolaño de cap de premsa, que l’havia acompanyat amb les mateixes funcions a l’alcaldia de l’Ajuntament de Cornellà, a presidència de la Diputació de Barcelona i al Ministeri d’Indústria i Energia. Va dimitir el juliol de 2008. Actualment, amb consultora de comunicació pròpia, col·labora com a tertulià i columnista en diversos mitjans de comunicació, com La Razón, BTV, 8TV, Rac1 o Antena3. El va substituir, fins a final del mandat de Montilla, la també periodista Gemma Ribas. Per posar-s’hi va deixar les mateixes tasques a l’alcaldia de Figueres, amb alcalde de CiU, Santi Vila (avui conseller de Territori i Sostenibilitat). Va exercir les tasques de cap de comunicació de Pere Navarro en la seva cursa per la primera secretaria del PSC i actualment és cap de comunicació al Barcelona Supercomputing Center.
Amb Artur Mas, des que és president, Joan Maria Piqué n’és el cap de premsa i comunicació. Abans de fer les tasques de cap de premsa de Mas a Convergència (durant el desert de l’oposició) havia destacat com a periodista molt especialment en les comarques tarragonines, com ens ho explica en aquest article un amic i company periodista seu. Molts dels qui segueixen l’actualitat política a Catalunya el tindran present físicament (alt, cabells negres, amb ulleres blanques i sovint amb motxilla a l’esquena), perquè gairebé sempre és a tocar del president Mas, just rere seu, en actes públics i paraules del president davant dels micros de ràdios i teles.
Aquesta setmana, un especial Els Guardians de la Setmana ben nostrat. La vinent, vagin vostès a saber on reubiquem el focus, perquè de guardians del missatge ja saben que n’hi ha pertot.
Seguim!
