-
- 23 des
Primàries d’aquella manera
Newt Gingrich, Mitt Romney, Michele Bachmann i Rick Perry són alguns dels noms dels candidats que fa mesos que competeixen per ser el cap de cartell republicà en les eleccions presidencials nord-americanes de 2012. Pel camí, n’han caigut alguns com Herman Cain, que durant unes setmanes va encapçalar la majoria d’enquestes. I també de camí a la proclamació de qui haurà de ser el rival de Barack Obama l’any vinent, són desenes els debats als quals s’han sotmès aquests i altres aspirants. Expliquin-los que allò que alguns fan a Catalunya i a l’Estat espanyol són primàries. L’interlocutor nord-americà es debatrà entre l’esclat de riure i la indignació. Perquè, claríssimament, aquí es fan primàries d’aquella manera.
Durant dècades, el referent nord-americà ha estat qui ha marcat la pauta quan en el nostre context polític més immediat s’ha volgut apostar per quelcom similar a un procés de primàries. Les eleccions primàries que a finals del anys noranta del segle passat van proclamar el català Josep Borrell com a líder electoral del PSOE s’inspirava claríssimament en aquest sistema, però sobretot estèticament. No de fons.
A l’Estat espanyol el procés de primàries el contemplen diferents partits com el PSOE, Esquerra o ICV, però aquesta via per triar candidats s’acostuma a aplicar, molt especialment, en moments de convulsió interna o en cicle electoral baix. No per sistema. De fet, són nombrosos els casos en què, davant de la necessitat formal de convocar primàries, aquestes no passen de ser un tràmit on només concorre un únic candidat, o com a molt es dóna l’intent de recollir els avals necessaris per part de militants amb escasses possibilitats que no acaben passant ni el tall estipulat com a mínim per esdevenir candidat a candidat. Han estat els casos recents de l’elecció de Joan Coscubiela (ICV) i d’Alfredo Pérez Rubalcaba, respectivament.
En el nostre context, la multiplicitat de candidats en primàries ha estat tradicionalment associat a una situació excepcional o crítica, a soroll, quan en societats com la nord-americana s’assumeixen com a part imprescindible del procés polític. Els debats públics, en multimèdia, aquí no existeixen, mentre que als Estats Units són múltiples. Aquí encara ens mirem les primàries amb por, fixant-nos poc en els avantatges que poden tenir per als partits respectius i per a la percepció de la política, en conjunt. A França, en els últims mesos, fins i tot ha esdevingut un fenomen de reimpuls del Partit Socialista Francès, que l’ha catapultat a les enquestes enfront la UMP de Nicolas Sarkozy i que li ha atorgat un indiscutible protagonisme mediàtic.
El factor mediàtic (…)
(Per llegir l’article complet al Butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol, cliqueu aquí)
