-
- 21 set
Laplace, el 2.0 i la Lluna
Serà certa aquella anècdota que diu que Pierre Simon Laplace, el científic que va escatir la mecànica dels cossos celestes a l’univers, deixà amb un pam de nas el seu amic Napoleó a tomb de Déu? En tot cas, si non e vero e ben trovato. I és que diu la llegenda que Laplace li va etzibar un bon dia al seu poderós amic: «Allò que Newton no sabia si era estable resulta que he descobert que sí que ho és». Napoleó, per la seva banda, hauria contestat: «I això no paga la pena consultar-ho amb Déu?». I Laplace hauria replicat per tancar la conversa: «Altres coses sí, però aquesta ja no, que ja l’he descobert, i ja ho he experimentat i demostrat». El també científic (i expolític) Eduard Punset té una tendència a citar l’anècdota. I s’escau quan parlem de campanyes electorals, perquè hi ha coses que no cal consultar regularment als déus o als oracles. Són així, estan demostrades. Per exemple: que el 2.0 no és la solució a tots els mals. De moment, tal i com s’hi atansen la majoria de partits polítics, no.
L’emmirallament amb els Estats Units qualla transversalment en sectors amplis de la nostra societat, també a nivell polític. Ha estat així tradicionalment en el camp de la comunicació política, on fins i tot es va titllar durant lustres d’«americanització» allò que no ha estat altra cosa que un procés de professionalització que ha agafat com a gran referència aquella societat on la tecnologia ha acostumat a arribar abans, i amb ella la seva aplicació a les campanyes electorals.
L’any 1980, el mateix de la cursa electoral que duria Ronald Reagan i el concepte de campanya permanent a la Casa Blanca, Robert Meadow, un dels referents anglosaxons de l’estudi de la comunicació política, va deixar escrit: «Ja no es tracta de parlar de repercussions comunicacionals de la política o de les relacions entre ambdós conceptes, sinó que es tracta de presentar la política com un procés comunicacional». Una comunicació que en aquell moment encara era molt en vertical (de dalt a baix) i unidireccional (d’emissor a receptor). Ara, trenta anys després, n’hi ha que encara miren el dit quan aquest assenyala la Lluna. N’hi ha que, malgrat que ha estat provat amb escreix durant una colla de processos electorals, encara no entenen que la campanya és permanent, que tot comunica en el polític, que aquest està molt més exposat, en multimèdia i les vint-i-quatre hores del dia, a l’escrutini dels altres. No cal consultar-ho ni als terrenals déus creadors de la cosa política en què s’han convertit molts assessors i estrategs, ni als múltiples gurus que emergeixen per les cantonades com a veritables oracles del màrqueting polític contemporani. Però el cas és que la majoria de candidats s’hi pleguen, amb presses i amb neguit, quan s’acosta una cita amb les urnes que conceben com una illa. I així els va, a ells en particular i a la política en general, amb més comunicació que no implica més participació ni identificació en l’electorat.
Fa pocs dies Mariano Rajoy obria el seu compte a la xarxa de microblogging Twitter. Just a temps per a la campanya, devia pensar algú del seu equip 2.0. A l’altra banda del ring, només un grapat de setmanes abans, s’hi havia posat la candidatura d’Alfredo Pérez Rubalcaba. Simptomàtic. S’atreveixen a fer apostes sobre quanta vida tindran aquests perfils més enllà del 20N? Creuen que tindran molt més recorregut que el @fetsandtweet de José Montilla o el @puigcercos2010 del candidat republicà, tots dos nats en la campanya del 28N? Ja no existeixen. I l’hereu de l’adreça de campanya del polític d’Esquerra roman inactiu des del mes de maig passat. No és una anècdota.
En aquesta campanya pel 20N, el 2.0 pesarà, ajudarà a sumar, però sobretot concebut encara com un mitjà de comunicació més, com una via, per mirar de propagar consignes, missatges i argumentaris. Una via més per bombardejar els emissors-receptors i votants potencials, que a través d’aquest entorn s’hi podran tornar una mica més que abans que existís. Però, malauradament, la majoria de formacions polítiques encara se centren en el dit del 2.0 que assenyala allò que hauria de ser però que encara no arriba del tot: dialogar i compartir. Això és la fase 2.0 de la política. Que potser quan alguns s’hi ubiquin definitivament ja haurà estat superada i ens trobarem en la 3.0? No ho descartéssim.
