-
- 11 oct
Piqué i el referèndum
Això de Gerard Piqué és ben bé una mostra més del de sempre. Com a català, per a una part irreductible d’Espanya, t’acompanyarà sempre la presumpció de culpabilitat, facis el que facis. Això i una mala fe amb ganes de confrontar i linxar el que surt d’aquí (polític o no) amb una audiència amb ganes d’abonar-s’hi. Ja pots ser un jugador clau i decisiu de La Roja, que si ets català i rematadament barcelonista (i ja no t’explico res si has anat a una manifestació de L’Onze de Setembre), et muntaran un sidral a la mínima, per exemple inventant-se que has retallat les mànigues de la teva samarreta per no lluir una bandera espanyola (que a la samarreta no hi era). Aquest és el moll de l’os del debat sobre el referèndum català, dugui el cognom que vulguem: acordat, pactat, unilateral o ix.
Ahir el president Carles Puigdemont va anar ahir a Madrid a defensar la seva opció de diàleg incondicional amb el poder polític espanyol, això sí, amb la premissa evident de defensar i respectar la voluntat del poble de Catalunya d’expressar-se. Els qui deien abans que no vol dialogar per defensar “referèndum o referèndum” diuen ara que no el creuen quan parla de “pactar” una consulta, quan en tots dos moments ell està dient el mateix. I si no hagués plantejat el pacte (una vegada més), l’haurien titllat de radical o d’intransigent. Si demana acordar, li diran que demana un impossible, i si diu tirar pel dret, diran que es mou fora de la llei. És la llei de l’embut feta filosofia i forma de vida (no només política).
D’aquí que certs debats semblin vells, no dic passats. No passen perquè n’hi ha que malgrat tot hi persisteixen, i val a dir que ho fan legítimament, és clar. Per exemple, parlar del fet que això de Catalunya se soluciona “amb un finançament just” és tan reduccionista, depassat, alhora que insuficient i clarament abocat a l’enèsim fracàs, que bo i estan d’acord amb la reivindicació dels qui la fan sembla ja més que naïf posar-s’hi.
Recorden l’Estatut que entre el 2003 i el 2006 van defensar formacions com CiU (llavors no independentista i que pactava amb PP i PSOE) i el PSC (amb Pasqual Maragall per la fraternitat dels pobles d’Espanya i José Montilla d’enllaç amb el PSOE del ZP “apoyaré”)? Volien “encaixar” Catalunya a Espanya. No en defensaven la independència, sinó una llei orgànica de l’Estat espanyol que dotés de major autogovern i recursos una Catalunya dins d’Espanya de les Autonomies. I allò va ser rebut com l’Apocalipsi. Perquè sortia de Catalunya. Perquè això, igual com el debat del referèndum i qualsevol altre, parteix d’entrada amb la presumpció de culpabilitat. “Volem seure a la taula del diàleg, no a la banqueta dels acusats”, deia ahir Puigdemont. I ho deia referint-se a una simple reivindicació política, que això a Espanya, a aquestes altures, si surt de Catalunya, ja sabem tots que pot acabar en presó o inhabilitació. El linxament, com ha experimentat Piqué fa unes hores, ja hi va d’entrada.
