-
- 13 set
Convergència, de nou
Després que passin de tu en un acte de la Diada, que t’indignis i que d’això se’n faci tema, total per a no ser-hi convidat ni així i per haver-te d’empassar que el teu soci al govern s’hi faci la foto amb la CUP i Podemos. Això després que a Madrid t’hagin deixat sense grup parlamentari i que no et tinguin per res. I tot plegat mentre no et deixen ni rebatejar-te com vols i a més als mitjans tothom et diu “l’antiga Convergència”. Potser que amb aquest panorama facis el reset definitiu. I això de vegades passa per un retorn als orígens. A l’essència.
La gent que (dins i fora del partit) encara queda rere “l’antiga Convergència”, i que socialment no és poca ni menyspreable, pateix de fa temps una crisi d’autoestima important. Un acomplexament brutal que ha impregnat l’aire que respira la formació política. Se senten maltractats i malpagats (electoralment parlant) i traspuen aquest punt de pena, de tristor, de rebot i de malenconia que és tan poc atractiu (també electoralment parlant). I mentre no s’espolsin això del damunt, seguiran patint. Que reaccionin no els assegura l’èxit, però si no ho fan, el pati només farà que empitjorar.
Perquè la suma ERC-Podem-CUP pot existir i donar-se, en gran part si en el pròxim cicle electoral “l’antiga Convergència” s’esfondra o baixa encara més del previst. Això passarà si no fa els seus propis deures, vull dir. I els té, i són molts. El primer, recuperar l’autoestima i recuperar el sentit de la seva existència en el mapa polític. Un retorn als orígens però conjugats d’una nova manera i amb gent nova. I això pot passar si es deixa feinejar com cal gent com Marta Pascal al partit, que com a mínim hauria de poder intentar-ho. I caldria també fer el mateix, al Govern i al Parlament, amb Carles Puigdemont. I implicaria, de ple, deixar enrere complexes que portin a amagar l’essència d’allò que s’és. I això últim no passa només per un nom, però en temps de sequera, tota suma és d’agrair.
De fet, que et tombin allò de PDC pot ser un drama o una oportunitat, segons el xip mental que tinguis i la capacitat d’aprofitar les poques opcions de rellançament que tinguis. Dir-te Convergència de nou? Per què no? Així et diu tothom, ara precedint-ho de la paraula “antiga”. Ser convergent és una manera (política) de ser i de fer. I això està instal·lat en la nostra societat, com tot, per a bé i per a mal.
Mirar de recuperar el rumb de vegades passa per fer un petit pas enrere per agafar impuls. “Nova Convergència”? “Convergència Democràtica”? “Convergència” amb allò q soni bé al davant o al darrere? Per què no? I, a partir d’aquí, per què no anar donant algun símptoma d’auto retrobament? Sumaria al conjunt del mapa polític sobiranista, encara que aquest no ho vegi així, de vegades començant per la pròpia Convergència.
(Per llegir l’article a Món.cat, cliqueu aquí)
