-
- 18 mai
Passant de la CUP
Una cosa és tenir els escons claus per decantar una majoria de govern, i l’altra és que pensis que el món gira al teu voltant. Però el pitjor de tot és quan, a més, els altres incentiven i contribueixen decididament a què pensis que això passa. I sí, és el cas. Convergència i Esquerra estan promovent una “cupitis” absurda que els condiciona molt més enllà de l’aritmètica parlamentària. Els té colonitzat el discurs i el fer, la major part del temps com a remolc dels cupaires, tant en aspectes de fons com en anècdotes absurdes.
Aquesta setmana passada, la que s’ha muntat (quant a rebombori) per les declaracions de n’Anna Gabriel sobre models de família ha estat d’un ridícul que fa feredat. Ella pensa com pensa, i no ho descobrirem ara, i hi té tot el dret i la llibertat. Però és que això a banda, estant o no d’acord amb allò que va deixar caure, realment vivim en un país i tenim una política que no té altra feina que centrar-se en declaracions de l’última força en vots al Parlament de Catalunya? De veritat ens hem begut l’enteniment fins a aquest punt?
I això pel que fa al front anecdòtic, però després ve quan un debat sobre els pressupostos genera trifulgues entre els dos socis de govern, Convergència i Esquerra, a cor obert i amb cadascun d’ells marcant posicions en funció d’allò que saben que la Cup exigirà, mirant d’adaptar-s’hi o tot el contrari.
En aquest cas, com que els comptes depenen dels 10 escons de la CUP, el neguit s’entén una mica més, però realment algú creu que la millor manera de tirar uns comptes necessaris per a l’estabilitat del país, del govern i del seu projecte independentista és anar a remolc de la Cup? Ningú a Convergència i Esquerra no sap de debò com fer possible tot el contrari? A aquest nivell d’acomplexament i de “cupitis” han arribat? No saben passar de la Cup i del que pugui dir o deixar de dir, i prendre la iniciativa? No entenen que el més normal seria que la Cup els anés al darrere, i no tot el contrari?
Potser el secret de tant de despropòsit és que la CUP i el seu micro món és com és i, altres consideracions a banda, això incorpora coherència (ni que sigui en l’error) de cap a peus, de principi a fi, del primer a l’últim dels seus membres, les 24 hores dels 7 dies de cadascuna de les 4 setmanes dels 12 mesos que composen l’any. I els altres no. I així els va, massa atropellats, desorientats per la voràgine d’un dia a dia que els anul·la la mirada estratègia i que els fa del tot incapaços de passar de la Cup quan pertocaria, que és la major part del temps.
(Per llegir l’article a Món.cat, cliqueu aquí)
