-
- 12 mai
Què frena ERC
Cada dia tinc més clar que s’equivoquen molt aquells que estigmatitzen Artur Mas i el seu equip per haver dut Convergència al declivi. I ara parlo en clau de partit, no de país, que és precisament allà on assenyalen aquestes ments preclares. Personalment crec que l’aposta clara pel sobiranisme era obvi que havia d’arribar tard o d’hora a un partit nacionalista com Convergència, per la seva més important component ideològica, però també per l’evolució del país i del tronc central del catalanisme. Dit això, en clau de lògica interna de Convergència (que com tot partit aspira al poder, per gestionar-lo i a partir d’aquí mirar de transformar la realitat), tinc també molt clar que sense la seva aposta pel procés sobiranista hauria begut oli fa molt de temps.
El PSC s’ha debilitat extraordinàriament (no precisament per la seva aposta independentista, que no hi ha estat mai). El colauisme i tot el que remena en aquest entorn (Podem, Iniciativa…) està clar que pren el relleu d’allò que va ser per a molta gent el Partit dels Socialistes. La Cup ha emergit a la seva esquerra, en clau independentista. I Esquerra s’ha consolidat a escala nacional (més que no pas als municipis). Amb aquests tres últims actors damunt la taula, allò que és estrany és que no hagin reversionat ja allò del Tripartit, ara amb nova distribució de forces i de sigles. Què ha frenat Esquerra per apostar-hi? El tan injuriat “procés”.
L’alcaldessa Colau ja ho ha dit un munt de vegades. Aquest cap de setmana, el seu segon a l’Ajuntament de Barcelona, Gerardo Pisarello, ja hi tornava, defensant un “front ampli” amb Cup, ERC, PSC i ells a Barcelona. Però la CUP de Barcelona és encara menys d’eixe món que la CUP en general (admès per cupaires de pertot), i aquest factor a banda, allò que fa ara per ara impracticable la fórmula és que Esquerra va de la mà de Convergència, competint-hi electoralment, en un full de ruta independentista que en teoria encara té davant seu un any i escaig de marge. I si aquesta opció salta pels aires, abans o després del termini màgic dels 18 mesos? Llavors l’opció d’Esquerra (que ara no pot projectar-la per allò de no decebre i perdre vots entre els independentistes de bona fe) seria amb tota naturalitat la del front d’esquerres.
Als ajuntaments va començar a rodar la fórmula dels tripartits que passats els anys quallarien en un govern català. Colau ja fa dies que ho té entre cella i cella (amb la derivada catalana in mente, més enllà de l’àmbit barceloní). Esquerra la va investir a canvi de no-res, ara li dóna vots per aprovar els pressupostos, però de moment prefereix quedar-se en aquest punt. De moment. Pels seus propis càlculs en clau de país i de partit.
(Per llegir l’article a Món.cat, cliqueu aquí)
