El “gilipollas” d’en Rufián

  • El “gilipollas” d’en Rufián

    Rufian

    Que diu en Justo Molinero que el diputat d’Esquerra Gabriel Rufián és “gilipollas” per parlar de “charnegos” al Congrés. No hi estic d’acord, i això que fa molt de temps que segueixo en Justo i n’admiro un munt de coses. Però el cas és que, sense posar-me en el fons d’allò que deia el famós comunicador sobre si Rufián es creu o no allò que diu, entenc per què el diputat va fer esment a aquest terme i sobretot per a denunciar què o, sobretot, per a defensar què en nom d’ERC. Això a banda, si en Justo o qualsevol altre es considera insultat quan sent que algú utilitza el terme “charnego”, és evident que la resposta no passa per un altre insult

    És cert el que diu Molinero quan qüestiona que Rufián, nascut a catalunya fa 34 anys, hagi escoltat mai que ningu li digui això de “charnego”. Jo fa uns quatre anys més que el d’Esquerra, que volto per aquests mons de Déu, dels meus quatre avis només un era nascut a Catalunya, i tampoc no he tingut afortunadament mai aquesta experiència. Però és que de fet era això el que crec que Rufián volia remarcar quan en ple debat d’investidura a Madrid va dir: “Soy lo que ustedes llaman charnego, y soy independentista”. No se’n definia com a tal. Deia que uns altres així el podrien considerar. Alguns per exemple del PSOE, com Jordi Sevilla, un dels negociadors del PSOE per mirar de tirar endavant la investidura de Pedro Sánchez.

    Sevilla, quan era ministre, l’any 2006 (i aquí en Rufián ja tenia els seus 24 anys ben bons), va ser enxampat en conversa amb un dirigent sindical, José María Fidalgo, tot especulant sobre si José Montilla seria president o no. Concretament, l’àudio va captar com l’alt càrrec socialista deia: “Es cojonudo para mil cosas, pero es muy pronto para un ‘charnego'”. I no, Esquerra fent-lo president va demostrar que ni “molt d’hora” ni “charnego”. Que aquí s’està per altres coses i que el càlcul polític passa pels fronts típics, elevats o prosaics, però allunyats de l’origen d’un candidat o l’altre. Jo, de fet, quan més he llegit o escoltat el terme “charnego” ha estat de la mà dels qui ara assenyalen el catalanisme polític majoritari com el responsable d’emprar aquest tipus d’expressions. De fet, a la biografia autoritzada de Montilla, Radiografía de la calma (Planeta, 2006), al començament mateix s’hi fa referència, jo diria que innecessàriament per allò d’assenyalar, com diu en Justo, allò que no és rellevant en aquesta societat. Però llavors ningú no va insultar Montilla o l’autor de la seva biografia. Ningú tan sols s’hi va posar per com la cosa podia fer tuf a electoralisme. Però, de fons, el problema és el que jo crec que volia destacar Rufían fa unes setmanes: que aquí n’hi ha que estan buscant una fractura social que no existeix.

    N’hi ha, Pedro Sánchez mateix, que diuen que aquí a Catalunya s’està fracturant la convivència, i quan es fa això s’està atiant poc dissimuladament el fantasma de “dues Catalunyes” que, a diferència d’aquelles “dues Espanyes” de les quals tant se n’ha parlat, si és que existeixen, no han estat mai enfrontades per un catalanisme que ha comptat i que compta amb tothom, molt especialment ara que en el seu tronc polític central s’ha proposat impulsar un canvi d’statu quo que o es fa amb una gran majoria o no arribarà. I n’hi ha que a Madrid ho han identificat i ho volen combatre posant zitzània on hi ha harmonia o, com a mínim, respecte per la diversitat. No és de “gilipollas”, veure això.