-
- 12 jul
Entre el lament i la il·lusió
Spike Jonze va escriure i dirigir, amb èxit de crítica i públic, una pel·lícula de nom Her, amb Joaquin Phoenix i Scarlett Johansson de protagonistes. Una frase de la cinta fa pensar en la política catalana, especialment aquest cap de setmana que els implicats en el procés sobiranista van fer córrer divendres que havia de ser «tranquil». La sentència pel·liculera diu: «El passat és només una història que ens expliquem a nosaltres mateixos». Deixar-se d’històries i de motxilles del passat és el que hauran de fer Convergència, Esquerra i la CUP si, com diuen alguns d’ells, a principis d’aquesta setmana vinent han de desenllaçar la història interminable del seu pacte «impossible» per teixir una llista independentista de consens.
Que el mapa polític català no el coneixerà a partir del 27-S ni la mare que el va parir (i aquí adapto frase il·lustre d’Alfonso Guerra) és una certesa com poques en tenim en aquests temps convulsos. Resistir-s’hi és inútil. Fer com si això no hagués de passar és fins i tot temerari. Molt especialment per a les formacions polítiques que es veuran afectades per aquest canvi de paradigma. En aquestes circumstàncies, ¿per què no aprofitar l’onada per agafar impuls, en comptes de tapar-se els ulls per no veure el que els ve al damunt, i que en més d’un cas els rebolcarà? No és moment per a laments, sinó per assumir la transcendència d’un moment que tindrà repercussions de fons. És moment d’això i d’actuar en conseqüència. A Madrid ho fan. Saben el que hi ha en joc i allà també es viu el moment de calma tensa que aquí protagonitzen especialment Artur Mas, Oriol Junqueras, David Fernández i les respectives tropes al costat de les entitats socials. Però els de Mariano Rajoytenen ara mateix massa expectatives dipositades en la desfeta que els mateixos independentistes es puguin infligir a si mateixos, com per xerrar o fer gaire més del compte. Simplement assenyalen el desgavell sobiranista, marquen paquet i de moment ja en tenen prou. De moment. A partir de la setmana vinent, si arriba un acord per una llista que faci de les eleccions del 27-S un plebiscit clar, llavors els nervis canviaran obertament de bàndol.
Però ara mateix el nervi és a Catalunya i força pertot. Aquesta setmana, al Parlament, un diputat d’Unió fidel a Duran Lleida confessava que si hagués sabut tot el que li passaria al seu partit, hauria votat no a la consulta interna. En contrast, avui els sobiranistes republicans d’Antoni Castellà impulsen un nou projecte polític. El lament o la il·lusió, deixant-se d’històries del passat que només interessen als de cada casa. Aquesta és la tria clau ara.
(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)
