-
- 25 des
Entre Letizia i Rivera
El director de Comunicació de la Secretaria General de la Casa del Rei, Jordi Gutiérrez Roldán, va ser en el seu dia delegat de TV-3a Madrid, a principis dels anys noranta del segle passat. Es nota que Felip VI el té al seu costat. Es va notar en el seu primer missatge de Nadal aquesta mà i la d’una reina Letizia que abans que monjo va ser cuiner. És a dir, que com a periodista i presentadora de telenotícies va saber molt abans d’esdevenir consort reial la importància de donar bé en càmera i de comunicar amb convicció sabent mirar als ulls de l’audiència per provar de connectar amb ella.
D’aquí, i de l’entrenament d’anys intensificat en els últims mesos, la impecable intervenció que en l’aspecte formal va oferir el nou rei. La seva dicció era clara (més que la del pare, sens dubte) i el seu to buscava calidesa, proximitat, igual com les seves mans, en diferents moments estenent-les en direcció a la càmera, com buscant el contacte, tímidament, això sí, sense la mítica campechanía que s’atribuïa al seu pare.
En el gest, en el discurs verbal i no verbal de Felip VI en el seu missatge de Nadal, es respirava més allò de “la professional” de la mare (així va descriure Joan Carles I la seva esposa Sofia). Es respirava més del mètode de la mare i de la seva dona.
En el primer discurs de Nadal del nou rei hi havia sens dubte molt més les maneres d’un diplomàtic que les d’un cap de forces armades (que també l’és). I és que en part a això va voler dedicar el seu monòleg: a la promoció del diàleg.
Ell s’erigeix en el gran pont, en el gran tub de cola d’impacte que ha de mirar de fermar Catalunya a Espanya. Catalunya, per cert. La va anomenar, amb totes les lletres, i en això va posar èmfasi. I va tirar del factor econòmic però sobretot del “sentimental” per venir a dir que el lògic i necessari seria seguir units.
Res de nou sota el Sol, ni res que no esperéssim d’un monarca espanyol. Això sí, tirant sense utilitzar explícitament aquestes paraules del que en el seu dia, en 2008, va ser l’eslògan electoral de Mariano Rajoy, “amb cap i cor”, el seu to va ser ahir, en un discurs que se sabia que seguirien milions d’espanyols (per allò de totes les televisions emetent en directe), molt diferent al de qualsevol dirigent del PP o del seu govern. Ho va ser ahir com ho és sempre en boca d’un Felip VI que assumeix la transcendència del que està passant a Catalunya.
I el to conciliador no li va treure un pèl de contundència, fins i tot citant textualment l’eslògan d’un partit que si ha fet bandera d’alguna cosa amb especial èxit ha estat del seu espanyolisme i del seu combat contra el nacionalisme català. Perquè sí, va parlar de “la força de la unió”, eslògan de Ciutadans. I és que, sens dubte, una figura com la d’Albert Rivera lliga amb el nou rei molt més que la de Rajoy. Espanyolitat desacomplexada, un punt de modernitat, ni que sigui per contrast generacional amb els que manen des de fa anys, i domini de la retòrica per parlar clar i contundent, però concitant més adhesions que anticossos.
(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)
