-
- 07 set
Front (poc) popular
«Simula i dissimula». Ho recomanava el cardenal Mazarino, regent de França en la infantesa de Lluís XIV i més Maquiavel que Maquiavel . Deia això i en el seu imprescindible Breviari dels polítics afegia: «No et refiïs de ningú, digues coses bones de tothom i preveu abans d’actuar». María Dolores de Cospedal i els qui li escriuen allò que diu no el deuen haver llegit bé. Perquè una cosa és fer-se l’integrador i posar en valor alguna cosa bona d’adversaris polítics amb qui en teoria vols construir un front contra el sobiranisme, i l’altra és fer-ho de manera tan explícitament partidista que passada una estoneta tothom ja t’ha vist el llautó i t’ha rebutjat, aprofitant també per marcar perfil. «No et refiïs de ningú», hauria d’haver sabut Cospedal que practicarien els altres. I «preveu abans d’actuar», per exemple com reacionarien Unió, PSC, Ciutadans i UPD, els convidats pel PP a una «gran coalició» contra l’independentisme.
La por més gran
Però a més de la barreja matussera de formacions polítiques amb història i corpus ideològic tan diferents com Unió (també la de Josep Antoni Duran i Lleida ) i Ciutadans, el dubtós front «popular» proposat per Cospedal patinava per un altre flanc: el de dissimular, en aquest cas les pròpies pors. I la més gran del PP és ara a la fragmentació del seu espai polític. Les enquestes reiteren que podria perdre la majoria absoluta i que PP i PSOE podrien patir un daltabaix històric al Congrés.
Per tant, ¿la proposta dels populars (i la conferència política del PPC d’aquest cap de setmana) va per Catalunya? No, va per Espanya i revesteix d’amor vers Unió, els socialistes, Ciutadans i UPD allò que és pur interès partidista. Una espècie d’OPA amistosa als votants respectius que no qualla per massa evident. I també perquè topa amb uns partits del bloc unionista (Unió a banda) que pot coincidir molt ara en la diagnosi i en la teràpia que cal aplicar al procés sobiranista, però que a l’hora de buscar vots, entre ells, competeixen per trossos d’un mateix tall de pastís.
Hi haurà qui dirà que el PP l’ha encertat perquè davant de cert públic haurà quedat com el més disposat a tot per la unitat d’Espanya, però oficialment la idea de «front comú» anava només per Catalunya, on poc arrisca perquè poc hi té. Tot i que això encara ho dissimula bé, en part gràcies als qui en rebutgen les proclames d’amor però li compren trams del discurs i el fan sovint calcat pel que fa a Catalunya.(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)
