-
- 31 jul
Vèncer sense convèncer
Malament quan el diàleg és sinònim de no res, de cap solució, de cap proposta concreta. Aquest és el concepte de diàleg que impulsa el PP i el govern de Mariano Rajoy. Un diàleg de cartró pedra que consisteix a escenificar trobades com la d’aquest dimecres amb Artur Mas (després d’onze mesos sense posar-s’hi) i que bàsicament li serveixen al president espanyol per venir a dir que li ha verbalitzat a la cara al seu gran antagonista polític allò que ja tots sabem: no a res de rellevant o complex. No a fer res per resoldre allò que ell mateix va acabar per reconèixer fa quatre dies (per fi) com un «problema d’envergadura». La seva proposta més concreta és cada tant asseure’s i fer com que es dialoga, i ell podria estar-se així d’aquí a l’eternitat.
I ni un peix al cove. Ni cinc de calaix. Cap proposta concreta respecte d’algun dels 23 fronts que, consulta a banda, li va posar ahir Mas damunt la taula. No fos cas. Ja saben que ara Cristóbal Montoro diu que el sistema de finançament no el revisaran quan tocava, no fos cas que entre les autonomies s’emprenyessin camí de les eleccions municipals. I ja sabem que quan Josep Antoni Duran i Lleida adverteix al Congrés sobre les conseqüències que aquesta intransigència en tots els fronts pot provocar, Alicia Sánchez-Camacho diu que fa un «numeret». Això és la tercera via per al PP. I ahir ho van tornar a escenificar per a delit del seu públic (i el de la immensa majoria d’aquell que li queda al PSOE): davant el vici de demanar, la virtut de no donar. Perquè aquest és el verb per a ells: donar, concedir (graciosament quan consideren que s’escau). I davant d’això, davant de qui exerceix i entén el poder així, el concepte és crònicament el de vèncer, no convèncer.
(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)
