-
- 30 abr
La mirada
Com vols liderar una societat que ajudes a estigmatitzar injustament? O és que ja hi has renunciat i bàsicament aspires que des de fora et passin la mà pel llom? M’ho he preguntat sobre el primer secretari del PSC, Pere Navarro, a partir de l’agressió que va patir fa uns dies i a partir de la seva reacció a aquest fet.
Qualsevol tipus d’agressió, verbal o física, s’ha de rebutjar de ple des del moment mateix en què es dóna. Això ja ho tenim. I, a partir d’aquí, només faltaria que en una societat democràtica i lliure no ens poguéssim preguntar sobre la gestió que d’allò en fa un representant públic. Perquè la solidaritat amb l’agredit hi és tota, però això no obliga a combregar a propòsit de les derivades que d’allò en faci el protagonista, i molt menys ens podem deixar de fer preguntes tot pensant que la seva mirada i el relat que en pugui fer a posteriori siguin neutres. No ho són. Com tampoc no ho és la seva mirada, ni tampoc aquella que vol projectar a la resta de la societat.
La mirada. A això (en plural) va apel·lar Navarro un dia després dels fets, en el seu relat als mitjans. Va relacionar la plantofada i l’insult que va rebre per part d’una dona a les portes de la catedral de Terrassa amb el moment polític que viu Catalunya. I va dir que troba que això ha estat fruit d’una crispació que palpa a la societat via, per exemple, «mirades» que li dediquen pel carrer.
La mirada. En principi és l’acció de mirar, de fixar la vista sobre algú o alguna cosa. I això ens situa en dos punts de partida bàsics: la voluntat de veure i la manera de mirar. I aquesta «manera de mirar» contempla encara un segon nivell de significació: el de la intencionalitat comunicativa. Què volen comunicar els ciutadans que es troben pel carrer un polític o persona pública quan el miren? Mil coses. Però les sabem exactament fins que no ens les verbalitzen? No, el que podem tenir és allò que va dir el mateix Navarro que el movia a derivar de l’agressió que va patir un clima social crispat: «percepcions».
La nostra percepció, el significat que atribuïm als estímuls que ens arriben a través dels sentits, es basa en les experiències. I les percepcions poden ser subjectives, depenent dels instints particulars, i selectives, en funció de la història individual, dels interessos i de les actituds. I seguiríem analitzant-ho i no ens ho acabaríem, però la conclusió és evident: la percepció de Pere Navarro (com la de la resta) és subjectiva i selectiva. Interessada, per descomptat. Però per sustentar-la cal basar-la en experiències tangibles, significatives. I aquí és on el relat del líder socialista col•lapsa. Perquè la societat catalana que diu voler representar (i sincerament no sé si ho diu ja com a pur recurs retòric i si realment hi ha renunciat) no apunta cap indicador factual en termes de violència que justifiqui la categorització que ell ha fet del puntual incident que ha patit. Una versió, la seva, que vol estigmatitzar una manera de pensar, però que de retruc ho fa amb el conjunt d’una societat que això no ho mereix. I menys de la mà d’aquells que la coneixen i que diuen voler defensar-la.
(Per llegir l’article al Butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol -CEJP-, cliqueu aquí)
