-
- 10 oct
Així són els nous ‘rasputins’
El 1998, Robert Redfort va protagonitzar una pel·lícula amb un títol que va fer fortuna: ‘L’home que xiuxiuejava als cavalls’. I el cas és que aquesta idea, la d’algú que parla a cau d’orella a algú altre, és la que més ha descrit històricament la figura del conseller àulic, de l’assessor, de la persona de confiança dels líders, ja siguin reis, presidents, dictadors, primers ministres o succedanis. Des de temps immemorial, els grans (i no tan grans) mandataris han tingut al seu costat els qui, sobre el paper, no manen però influeixen.
Que de vegades traspassen aquesta fina línia vermella? Que no ho facin depèn de la qualitat i la fortalesa del teòric líder. Pot passar també que la notorietat de l’assessor posi fàcil als adversaris i als mitjans una caricatura que debiliti el polític i la seva mà dreta. Un dels dos casos s’ha donat segur amb el paper que s’atribueix al cap de gabinet de Pedro Sánchez a la Moncloa, Iván Redondo.Bambolines del poder
L’esquema és un clàssic i es repeteix també en aquesta ocasió. Un assessor de comunicació o d’estratègia que s’identifica com el gran «poder a l’ombra», en aquest cas d’un president, va cobrant pes en el relat dels mitjans i acaba sent objectiu polític per la capacitat d’incidència excessiva que se li atribueix. Això acostuma a dibuixar un líder polític a mercè de la demoscòpia o del màrqueting, buit d’ideologia i sense gaire criteri propi, en mans d’un calculador personatge a qui ningú ha elegit en cap urna i que bàsicament maquina rere les bambolines del poder, i per això són rebatejats com a ‘rasputins’, ‘maquiavels’ o gurus.Evidentment, tot això amb un toc pejoratiu, que és com s’acostumen a descriure en les cròniques aquests personatges que, no ho oblidem, treballen per elevar murs de protecció entre els seus assessorats i els mitjans o els adversaris polítics. En aquest sentit són un obstacle, i així els llegeixen l’oposició i els mitjans. Com més poder d’influència tenen, per tant, més objecte de crítica són i alhora més afloren les llegendes sobre ells.
Aquests són vuit dels més representatius:
IVÁN REDONDO
Un mil·lennista al capdavantEl gran estrateg de Barack Obama en les seves dues exitoses campanyes presidencials, David Axelrod, quan en una ocasió li van demanar que resumís quina era la seva funció com a conseller principal del seu líder a la Casa Blanca, va afegir lírica a la cosa: «Jo soc el guardià del missatge». A això es dedica el cap de gabinet de Pedro Sánchez a la Moncloa, Iván Redondo. A la manufactura d’un relat, d’una imatge, d’un discurs (no només verbal), que impulsi un líder.
Aquest basc format en comunicació per la Universitat de Deusto, va néixer a Sant Sebastià l’any 1981, així que forma part de la generació coneguda com a mil·lennista, integrada pels nascuts en els anys 80 i 90 del segle passat. Però l’estereotip que dibuixa els seus companys de fornada com la «generació perduda» no el retrata gens ni mica. Va tenir molt clar i localitzat des del principi el que li agradava i els seus referents: la comunicació política i els Estats Units. Ha seguit i ha estudiat mil i un casos d’èxit i de fracàs en aquest món anglosaxó, i a això hi aplica mètode. És fan de l’estratègia dels escacs aplicada a la política, i d’aquí ve la seva afició a actuar amb sondejos i enquestes com guia. I també a l’estil anglosaxó, encarna un tipus d’assessor poc o gens lligat a les estructures dels partits. Com a consultor, ha assessorat polítics del PP com ara José Antonio Monago (Extremadura) i Xavier García Albiol (Badalona), i des de les primàries en què Pedro Sánchez es va imposar a Susana Díaz i a l’aparell del PSOE, ha sigut l’estrateg de referència de l’actual president del Govern.
KELLYANNE CONWAY
Miss DesinformacióEn una de les imatges promocionals de l’última temporada de la sèrie ‘Joc de trons’, en un costat, Lord Varys, un dels clàssics i més influents membres del Consell Reial, tapa amb una mà el que diu a cau d’orella a un altre dels protagonistes. Varys, que a l’inici de la sèrie era el Conseller dels Rumors, és conegut popularment com l’‘Aranya’. Un sobrenom amb connotacions inquietants, fet que també és molt habitual que recaigui sobre les persones que xiuxiuegen a cau d’orella als grans líders. És el cas de Kellyanne Conway (a la foto, en primer pla), la Consellera en Cap de Donald Trump a la Casa Blanca. L’acompanya des que va dirigir la seva campanya electoral, i es va convertir, així, en la primera dona que ho fa amb èxit camí de la Casa Blanca, i es manté intocable al costat d’un president que té el rècord en cessament d’assessors.
Experta en demoscòpia, va fundar fa anys la seva pròpia consultora d’enquestes i s’ha fet famosa per descriure mentides sobre membres de la seva Administració com a «fets alternatius». Converteix així les famoses ‘fake news’ de Trump en ‘alternative facts’. És la seva més aguerrida defensora als mitjans. I, si és necessari, quan s’acusa de racisme el president, pregunta sobre l’origen ètnic del periodista que la interroga sobre en roda de premsa. Per això l’han rebatejat de mil maneres, com per exemple: Miss Desinformació, Kelly ‘Spam’ Conway, la Xiuxiuejadora de Trump, la Suma Sacerdotessa dels Fets Alternatius o la Guardiana de la Cambra dels Secrets.
DOMINIC CUMMINGS
El senyor de l’algoritmeHBO va emetre aquest 2019 una pel·lícula d’impacte polític, ‘Brexit: The uncivil war’, que tenia com a gran protagonista un assessor polític que a mitjans d’aquest mateix any va passar a ser el cap d’estratègia del primer ministre britànic, Boris Johnson. És Dominic Cummings i la seva notorietat no té res a envejar als grans ‘spin doctors’ britànics que a finals de la dècada dels 90 van posar aquesta figura al centre de l’escena política, molt especialment de la mà de Tony Blair i el seu Nou Laborisme d’èxit.
A l’arrel etimològica del verb ‘to spin’, s’identifiquen termes com ara manipulació, canvi de sentit i cop d’efecte, que descriuen bé el que defineix una part (no el tot) de l’acció dels assessors de comunicació i estratègia al servei de l’impuls d’un líder i del seu projecte. I allà Cummings retrata a la perfecció aquest esquema i les seves conseqüències. És coneguda la influència decisiva que va tenir en l’èxit de la campanya del ‘brexit’ del 2017, de la qual va ser el director per al ‘Leave’. Se sap que va fer pivotar gran part dels seus missatges en la segmentació de públics que els algoritmes d’internet assenyalaven com els més òptims, i ho va fer sense gaires escrúpols si això no implicava dir veritat. Va fer que la seva causa guanyés, però també la va estigmatitzar juntament amb ell i els seus mètodes. Ara, amb Boris Johnson al poder, això és plom a les ales del govern, però el líder de moment confia en ell cegament.
BEATE BAUMANN
‘L’entorn’Des de 1992 treballa diàriament, braç a braç, amb Angela Merkel. I allà on la líder democristiana alemanya ha tingut responsabilitats polítiques i, per tant, despatx, el de Beate Baumann (a la dreta de la foto) ha sigut annex al de la seva cap. També a la Cancelleria, on és la directora de l’Oficina de la Cancellera des que hi van aterrar el 2005. De fet, Baumann ja havia acompanyat Merkel també en el seu aterratge a la secretaria general del seu partit, la CDU, el 1998, com a cap del Departament de Planificació.
Sempre amb vestit jaqueta (com Merkel), amb pentinat còmode i amb poques floritures (com Merkel) i amb maquillatge gairebé inexistent (aquí a Merkel l’obliguen, quan toca, al contrari), accentua més que el seu líder la fredor i la distància en el tracte amb tercers. No ofereix entrevistes i fuig de les càmeres com de la pesta. El seu àmbit d’actuació és la rereguarda i té molt present que per ser útil és necessari que tot el protagonisme recaigui en la cancellera.
Formada en part a Cambridge, al Regne Unit, és una ferma creient en la utilitat de les enquestes i els sondejos al servei de l’estratègia política. Ella els encarrega, els escruta i extreu conclusions que van directes a una Merkel que actua en conseqüència. La premsa alemanya ho té clar i quan ha de descriure «l’entorn» de Merkel, el cercle queda ràpidament delimitat a un primer nivell jeràrquic: Beate Baumann. Així, malgrat la seva discreció, ha sigut considerada en més d’un rànquing com la segona dona més poderosa d’Alemanya.
SYLVAIN FORT
Monsieur ComunicacióDe tot l’equip que va catapultar des de la sala de màquines Emmanuel Macron a la presidència de França, el de Sylvain Fort és el perfil més pròxim al que els anglosaxons descriuen com un ‘spin doctor’. Ell va ser l’assessor de comunicació que un ben aconsellat Macron va contractar al deixar el seu ministeri en el Govern del socialista François Hollande. Ell va dibuixar el missatge de campanya de Macron i va redactar alguns dels discursos clau.
Però Fort descriu bé una altra de les creus que pesen sobre els assessors dels grans líders: acostumen a ser un fusible que es fon ràpid. La seva esperança de vida política acostuma a ser curta, perquè gestionar al més alt nivell la comunicació d’un gran mandatari comporta un gran desgast personal i professional.Així, la gestió comunicativa de l’agra polèmica per l’actuació d’un antic guardaespatlles de Macron que va agredir un manifestant als carrers de París durant una manifestació per l’1 de Maig (‘cas Benalla’), sumada a les protestes dels ‘armilles grogues’ i les disputes sobre el programa de reformes del mandatari, van provocar la seva dimissió el gener del 2019, ni dos anys després d’arribar a l’Elisi amb el líder del moviment En Marxa!
El documental ‘Emmanuel Macron: El ascenso al poder’ (Netflix, 2017) ja mostrava la mala relació que Fort cultivava amb els periodistes. «Simplement Fort detesta els periodistes», va dir d’ell després de la seva dimissió Michaël Darmon, un dels editorialistes més influents de França.
GERALD BUTTS
Justin i Mr. HydeGerald Butts va tenir com a referent polític la seva tieta Peggy Butts, que va influir molt en la seva formació. Peggy Butts, monja catòlica, mestra d’escola i activista social, liberal de tota la vida, va ser senadora i va inculcar una sèrie de valors al seu nebot que l’han descrit durant una etapa important de la seva carrera com a assessor, però que com a secretari principal del primer ministre liberal del Canadà Justin Trudeau van semblar col·lapsar fins a acabar amb la seva dimissió per un presumpte cas d’interferència política en un procés judicial.
Feia anys que Butts, amic de Trudeau des de la universitat i home clau en la seva victòria (a la primera i per majoria absoluta) en unes eleccions generals al Canadà, construïa un relat «en positiu» per a un líder que va aconseguir desencadenar una onada de recolzament popular resumit en un concepte: la ‘trudeaumania’. Imatge jove, somrient, dinàmica i gentil amb tothom. Però, ràpidament, Butts, des del despatx adjacent al del primer ministre, es va mostrar agre i implacable amb els que ataquessin el seu líder.
El perfecte Justin i el seu conseller Butts representen una cosa semblant a les dues cares del clàssic Doctor Jekyll i Mister Hyde. Dues ànimes en un mateix cos. I les aparicions somrients i amb mitjons llampants de Justin, venien acompanyades d’agres polèmiques que la seva mà dreta protagonitzava amb periodistes i opositors a Twitter. I van anar contra ell quan va cometre una relliscada. Va deixar el govern, però va continuar, a l’ombra, com a peça clau en la campanya per a la reelecció del seu amic. Continuarà.
ALEKSANDR DUGIN
El Rasputin modernEl famós santó Rasputin i la seva influència sobre l’últim tsar rus, Nicolau II, i la seva dona, la tsarina, són història i alhora llegenda. Era alguna cosa més que el seu guru i conseller espiritual, i d’ell es va dir que els manipulava al seu aire i que exercia sobre ells una autoritat que sobrepassava els límits del raonable. És per això que quan es descriuen els grans assessors dels grans líders sovint se’ls denomina ‘rasputins’. I ja el súmmum d’això arriba quan un guru ho és d’un totpoderós president rus com Vladímir Putin. ¿Qui és un dels ‘rasputins’ de Putin? Aleksandr Dugin.
Aquest filòsof, malgrat que no ostenta cap càrrec oficial en el govern del president rus, ha tingut una gran influència en el Kremlin de Putin. De fet, ell i les seves tesis, que passen en clau geoestratègica per la creació d’un imperi euroasiàtic que considera que amb l’arribada de Donald Trump a la presidència està més a prop. ¿Per què? Fàcil. Segons Dugin, l’arribada del republicà a la Casa Blanca suposarà la desaparició de «l’hegemonia liberal d’Occident», que és precisament la cosa contra la qual fa dècades que treballa, contra la qual ha lluitat tota la seva vida. La seva obsessió és la creació d’un imperi alternatiu, i aquestes tesis les ha teoritzat amb èxit per a un Putin amb set de poder absolut i expansiu. El seu paper ha sigut important lluny dels focus de les càmeres i dels grans actes, com a ideòleg de les polítiques de Putin i en les relacions diplomàtiques de Rússia.
OLAVO DE CARVALHO
Ideòleg a distànciaLa nit del 28 d’octubre del 2018, mentre milers de brasilers celebraven pels carrers del seu país la victòria de l’ultradretà Jair Bolsonaro, un dels protagonistes dels seus eufòrics càntics es trobava a més de 7.500 quilòmetres de distància. Ells aclamaven «¡Olavo té raó, Olavo té raó!», mentre que l’interpel·lat, Olavo de Carvalho, seguia la nit electoral amb què havia somiat durant anys, des de la seva casa al comtat de Dinwiddie, a Virgínia, Estats Units.
Des d’allà, des del seu autoexili als Estats Units, aquest filòsof autodidacte de 72 anys feia anys que gravava i pujava vídeos a Youtube, blogs i xarxes com ara Twitter, amb un discurs inflamat, conspiranoic, homòfob i groller, al qual detractors i fans seus atribueixen la base teòrica que va impulsar l’ascens de Bolsonaro. El fill del president ho va reivindicar així poc després, el març del 2019: «Sense Olavo no hauríem guanyat les eleccions. Sense Olavo, no hi hauria un president Bolsonaro». I l’al·ludit, per la seva banda, ho va constatar: «Jo vaig generar aquesta fam per idees diferents. Aquesta set no existia: la vaig crear jo».
Qui va ser estrateg en cap de Trump, Steve Bannon, diu reunir-se habitualment amb ell, a qui considera un «pensador transcendental». Bolsonaro, per la seva banda, la nit de la seva victòria electoral, durant el seu discurs mostrava al seu costat un llibre de Carvalho, que l’ha influït a l’hora de nomenar dos ultres per a les carteres ministerials d’Educació i de Relacions Exteriors.
(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)
