-
- 16 mai
“Somos un sentimiento y tenemos naciones”
Mariano Rajoy va declamar allò de “somos sentimientos y tenemos seres humanos”. Ahir Pedro Sánchez dir que “una nació és un sentiment” i em va fer la sensació que, sense voler-ho, l’imitava una mica. Per allò del cacau mental. I també perquè va caure en el parany dialèctic del seu contrincant Patxi López en un debat de les primàries del PSOE on el basc va fer una descarada pinça amb Susana Díaz per mirar d’enfonsar al seu antic secreteri general. Un Sánchez que, per cert, sovint no necessita d’ajuda per perjudicar-se.
Patxi, crític com Susana amb el fet que Sánchez hagués dit que Catalunya és una nació i Espanya una nació de nacions, s’escapolia així de la pregunta que li feia el seu antic amic Pedro sobre si assumia que el PSOE havia votat a favor d’un Estatut on es definia Catalunya com a nació. I més i tot, després de la resposta improvisada i matussera de Sánchez, Patxi va i diu, exclamant-se: “¡¿Pero de verdad que este es el debate en el que debe estar el PSOE?!”. Com dient: “De veritat que hem d’estar parlant d’aquestes xorrades?!”. Fets, no paraules. Tens raó, Patxi.
I mentrestant, la Sultana del Sur, a fer del cinisme una bandera més gran que l’espanyola de la Plaza Colón de Madrid (que ella mateixa va citar en el debat), a deixar que el bo d’en Patxi (futur president del PSOE amb ella de secretària general?) li fes la major part de feina bruta contra Sánchez, i au a emetre minuts i minuts de paraules buides quan no directament grotesques en boca seva, com quan apel·lava a la “fraternitat”. Amb aquell odi que destil·la vers un Sánchez a qui ben bé ni podia mirar a la cara. Amb aquell tractar el respectable com a menor d’edat, descrivint la situació del PSOE dient que “el partido está malito”.
I el PSC, per la seva banda, allà fent també una mica de Rajoy, i compareixent-hi via plasma. Al Telenotícies vaig poder veure com Miquel Iceta, Àngel Ros i companyia seguien el debat des de la seu del PSC a Barcelona, a través d’una tele d’aquelles ben planes. Des de la comfortabilitat de la distància o des del pintar-hi més aviat poc? No sabria dir ara mateix quina de les dues opcions hi va fer més. En tot cas, lligats de peus i mans a aquest PSOE en risc d’implosió, a la deriva en la major part de fronts i amb un lideratge que, sigui quin sigui d’aquests tres que ara competeixen per assumir-lo, tindrà feina per refer el cacau que ells mateixos han provocat.
(Per llegir l’article a elmon.cat, cliqueu aquí)
