-
- 09 mai
Ara (no) és l’hora
Hi ha tant de llest per metre quadrat, que jo no sé com és que a Catalunya no fa ja temps que hauríem d’haver trobat una solució al conflicte polític que vivim. Hi ha llestos que saben com acabarà tot plegat i diuen que no pot ser d’altra manera. Uns diuen que votarem claríssimament i sense problemes. Els altres diuen que simplement no es pot votar i que això ni es contempla. D’altres diuen que si això no va, la culpa serà dels convergents, com qualsevol cosa sempre des de l’assassinat d’en Kennedy, i ja sabent fins i tot qui mourà els fils a l’ombra per dinamitar-ho tot des del pèrfid invent del PDeCAT. Altres diuen que està clar que és l’ambició desfermada de Junqueras i el seu Maquiavel a l’ombra, els qui estan pactant en secret per salvar-se d’un fracàs polític anunciat i així heretar l’hegemonia convergent en una nova pantalla política. Diuen, diuen, diuen. I quan recordes aquesta expressió, et ve al cap el president Pujol, i amb ell els seus fills i la seva dona, que podria haver-se descrit com “la mare superiora” per traginar diners per comptes corrents del país dels Pirineus. I tot plegat seria com per fer caure l’ànima als peus, perquè a més passa quan es fa desfilar una presidenta del Parlament i el gruix de la seva mesa davant el jutge per unes votacions al Parlament, però és quan això s’esdevé que hauríem de veure-hi clar. Quan encara hi ha gent disposada a fer costat a aquests representants de la ciutadania, malgrat tot. Alguns deien que els qui ahir van acompanyar Forcadell, Simó i companyia van ser pocs, però jo crec que, vist el panorama, segueixen essent molts. I encara diria més, el context diu clar que ara no és l’hora que la gentada surti en tromba al carrer. Per a què? Per cremar ara aquest cartutx? No pas. Massa cremat, a banda de llest, ja tenim per metre quadrat.
Ara no és l’hora de sortir en tromba al carrer, tot i que un cop dit això, també m’agradaria veure quina altra causa política i social treu avui dia les persones que ahir de bon matí i en jornada laborable van acompanyar i donar suport a Forcadell i companyia. Però ara no és l’hora perquè el pols a l’Estat no ha arribat al seu moment clau. Ens ho demostra la mà de ruqueries que uns i altres van fent córrer entre bambolines, tot entretenint-se a fer d’oracles i a fer cartes als Reis Mags, mentre no hi ha concrecions i gruix d’accions i d’iniciatives que forcin a centrar-nos-hi i a pronunciar-nos-hi en funció de realitats, no d’especulacions. Ara sembla que és l’hora on el càlcul petit encara va acompanyant un procés polític que reclamarà de la grandesa individual de molts i de grans mobilitzacions al carrer i a les urnes. Quan passarà això? Ens n’anirem assabentant, entre d’altres coses, quan el soroll i els llestos vagin escampant. I si no ho fan, també ens n’assabentarem, en aquest cas d’un fracàs estrepitós.
(Per llegir l’article a elmon.cat, cliqueu aquí)
