-
- 11 abr
Chacón i l’encaix impossible
Vagi per endavant que jo també sóc dels que va conèixer Carme Chacón en persona i que, malgrat estar-ne als antípodes en molts fronts, la considerava una persona afable i d’un tracte personal i humà exquisit. I això fins i tot quan sabia que el seu interlocutor se les havia dit de fresques, com havia estat el meu cas quan ho havia cregut justificat i necessari. Chacón era, en aquest sentit, una política que això ho sabia encaixar. Altres coses no tant.
Ella que havia conegut l’èxit polític de molt jove, com a vicepresidenta del Congrés primer i com a ministra després (per començar, d’Habitatge, i tot seguit de Defensa), mai va acabar d’encaixar la pitjor derrota del PSC en unes eleccions generals espanyoles, l’any 2011 amb ella de cap de llista, després d’haver-ne conreat els millors el 2008. En només tres anys, amb la gestió nefasta de Zapatero amb la crisi, però també amb el Tribunal Constitucional ventilant-se l’Estatut que el PP molt especialment (però una part important del PSOE trepitjant-li els talons) havia convertit en el gran anatema, el crèdit d’una part de la societat catalana amb els socialistes es va esgotar. I ella es va resistir a encarnar-ho en primera persona. Igual com no assumia (no es conformava, en aquest cas) que la jove generació que havia accedit amb ZP al poder passés com un sospir.
Tampoc no va poder encaixar que ella, més PSOE que PSC quan el PSC insistia en tenir un mínim de vida pròpia, perdés per una vintena de vots en la seva batalla per la secretaria general dels socialistes espanyols, amb una crua batalla interna en contra que fins i tot va arribar a utilitzar la seva condició de catalana com a factor d’erosió. Fins i tot ella era sospitosa d’alguna cosa, pel simple fet de ser catalana. Ni la idea d’Espanya ni la seva idea de federalisme no eren suportables per a la majoria del PSOE.
Al final, els problemes de Chacón per encaixar els sotracs de la seva carrera política tenien de fons un problema d’encaix de signe diferent: el d’una Catalunya que no vol ser encaixada a Espanya. Una Catalunya que bàsicament vol ser. El què? Allò que decideixin els seus ciutadans. I aquesta realitat que no la metabolitza ni la generació política de Chacón ni les velles generacions que no marxen del PSOE ni amb aigua calenta, l’encaix impossible que ells volen només a la seva manera, la del mainstream espanyol, va ser la gran pedra a la sabata d’una carrera política que podria haver tingut molt més recorregut si les coses fossin diferents. Però les coses són com són, i no com les voldríem cadascú de nosaltres a la seva manera. Com la vida mateixa, que ha comès la injustícia de dur-se massa d’hora una política de sort variable que era una persona força millor i de tarannà humà molt estimable.
(Per llegir l’article a Món.cat, cliqueu aquí)
