Quan el perill està en la resposta

• 25/01/2017
• 0 Comentaris

Pregunta de Donald Trump en el ball d’inauguració com a president, on va sorprendre obrint amb el ‘My way’ de Sinatra: «¿Voleu que deixi d’escriure a Twitter?». Resposta del públic entregat: «¡No!». I llavors el president va tranquil·litzar el respectable explicant que per a ell aquesta xarxa social digital és una gran manera de saltar-se el filtre dels «molestos» mitjans de comunicació i així fer arribar directament el seu missatge als ciutadans.

Unes quantes dècades abans, quan internet ni s’intuïa a l’horitzó, un altre president nord-americà, Richard Nixon, també en peu de guerra permanent amb uns periodistes que considerava hostils, va donar format televisiu als ‘Town Hall Meetings’, espais on tradicionalment els ciutadans interactuen als EUA amb els seus representants locals.

La gràcia de programes com el ‘Jo pregunto’ de TV-3, per al polític, és precisament que no preguntin professionals de la comunicació i del periodisme, sinó ciutadans anònims que no dominen ni la dialèctica, ni el mitjà, ni el conjunt de la seva acció política. S’hi poden sentir més confortables i a la vegada tenen l’excusa perfecta per projectar que parlen de «les coses que interessen a la gent». El ciutadà, a canvi, viu el seu minut de glòria al plató i molts a casa poden pensar que ells també, de retruc, si se senten identificats amb la causa o la problemàtica de l’individu que interpel·la el líder. Per a la televisió, a més, és un format no habitual que aporta novetat.

Quin és el principal risc al qual s’exposa el polític en espais com aquest? Principalment dos. Un, no mostrar-se prou empàtic i pròxim amb uns interrogadors que no són el clàssic periodista que exerceix la seva funció de control al poder, sinó persones que són històries amb potes i en molts casos amb problemàtiques que afecten moltes altres (també teleespectadors) que s’hi poden sentir identificats. De fet, són aquelles històries personals, aquell factor humà i no professional, el que fa aquest tipus d’intercanvis imprevisibles, ja que el polític no pot aventurar prèviament la reacció del seu interlocutor, que no és un un professional o habitual d’aquests espais, i que per tant no necessàriament té perquè ajustar-se a les regles (escrites i no escrites) que acostumen a conduir la relació davant les càmeres entre polítics i periodistes.

El polític ha de buscar una connexió emocional amb el ciutadà que pregunta, i a través d’ell té opcions de fer-ho amb l’audiència. Un posar-se en el lloc de l’altre, a més de retre comptes i de recitar xifres. No aconseguir-ho és un risc al qual s’exposa, igual com ho és baixar a una arena on l’anècdota es pot convertir en categoria, i a través d’ella (d’una sola, per absurda que sigui) tirar per terra moltes hores de dedicació a la preparació d’aquest intercanvi múltiple.

Li va passar al ‘Tengo una pregunta para usted…’ a Zapatero amb el cafè que no va saber dir quant valia al carrer, o amb el «jo em dic Josep-Lluís, aquí i a la Xina Popular» de Carod-Rovira. El risc de caure en l’anècdota, en l’acudit i de fer amb això espectacle existeix, però igual que en la major part de programes de la graella televisiva (informatius inclosos), malgrat que en aquesta ocasió serà amb casos reals presents allà mateix, i no amb interpretacions sobre ells.

Els americans ho han aplicat ja fa anys a un dels imprescindibles formats de debat presidencial. Els francesos es van avançar a l’experiència espanyola unes setmanes, amb la versió ‘J’ai une question à vous poser’, amb el president Nicolas Sarkozy de protagonista. Ara Puigdemont s’ha atrevit (veurem si amb continuïtat, d’ell o d’altres) amb un format on el perill sempre està més en la resposta que en la pregunta, ja que els ciutadans les volen concretes i per al seu cas particular, mentre que el polític pot caure fàcilment en la temptació de respondre com en un parlament o en un programa informatiu, i allà patinar.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)