-
- 01 nov
Som una nació post mortem
És cert que Pedro Sánchez ens ha sorprès en més d’una ocasió per la seva capacitat de ressuscitar quan la majoria el donava per mort. Amb tot, això no el fa bon líder. El fa, en tot cas fins ara, un supervivent. El fa, sobretot, crec jo, un personatge amb un instint especial per mirar de no palmar-la malgrat les seves manifestes mancances com a líder polític. D’aquí a què tot això que li ha succeït el faci un plausible líder recuperat del PSOE, n’hi ha una llarga distància. Les seves paraules a can Jordi Évole, dient ara sí que Catalunya és una nació, a mi me’n donen una nova mostra clara, i àdhuc definitiva.
No es pot ser tan poc substancial i tan flonjo com per negar a tot un poble (a qui a més reclames el vot) una condició de nació que després li reconeixes, això sí, quan ja ets un pària que mira de burxar per tots els fronts possibles aquells qui t’han marginat. Que “La Señora del Sur” és tan jacobina i espanyolista rància com els de can PP i la majoria dels manaires del PSOE? Això ja ho teníem. No cal que ens ho vingui a certificar, post mortem política, un Sánchez que quan li convenia s’hi va plegar. Diu que per això no va pactar amb el PDECAT i ERC un govern alternatiu al de Mariano Rajoy.
I aquest era el renovador. Si Catalunya hagués d’esperar a obtenir el reconeixement i la sobirania política que li corresponen, amb aquest pati polític a can Espanya, arribarien els néts de n’Elionor de Borbó i encara alguns n’haurien d’estar pidolant l’arbitratge (rotllo Brito Arceo). Una mostra més de com Catalunya no pot renunciar a la reivindicació democràtica i nítida del seu dret a l’autodeterminació, per anar-hi fent via. Quedarà palès, ara ja sí, quan Pedro Sánchez fini políticament de manera definitiva, entre altres coses per haver dit (ara) que Catalunya és una nació. Això despertarà, sens dubte, l’entusiasme de les bases del PSOE per reviscolar-lo. I aquesta última frase, és clar, llegeixin-la en clau de pura ironia.
(Per llegir l’article a Món.cat, cliqueu aquí)
