-
- 15 nov
Potser que pleguin tots
Al final haurem d’arribar a la conclusió que la solució perquè a can Espanya facin alguna cosa de profit respecte de Catalunya serà que pleguin tots. O que els pleguin, per a ser exactes. Pedro Sánchez i José Manuel García Margallo són paradigma d’aquesta opció plausible que ens dibuixa la política espanyola a l’horitzó. És cert que mai no he estat partidari de donar la raó aquells qui, des del cabreig més primari i davant dels enrocaments polítics, ho acabarien tot amb un “que fotin el camp tots i que vinguin uns altres a provar-ho!”. Dit, això, veig que un exsecretari general del PSOE reconeix Catalunya com a nació un cop escapçat pels seus, i que un exministre del PP que s’havia caracteritzar per fer el ridícul al món amb el procés català admet que judicialitzar la vida política ens porta a un xoc de trens. Ara. Arriben a misses dites, però hi arriben. Potser que pleguin tots, oi?
Però com que això no passarà, perquè no plegarà el gruix del problema, les alternatives per anar avançant són unes altres. I concretament una de destacada: no fer com ells i que els polítics sobiranistes diguin les coses pel seu nom. Per exemple? Que no ens hem de perdre en debats estèrils que per no aportar res no ho fan ni amb una veritable perspectiva simbòlica. Això d’obrir els ajuntaments en festiu com el 6-D o de demanar que els encarregats de dur algú davant el jutge no siguin els Mossos són, simplement, absurdes cortines de fum que distreuen l’atenció d’allò que realment és substancial. És allò del “qui dia passa, any empeny”, del fer passar amb cançons i, sobretot, del restar i no sumar.
Anem en direcció del “referèndum o referèndum”? Sí? De veritat? I això és per construir un país de desobedients o un país homologable a la resta d’europeus? És això segon? Sí? Ens ho creiem? I doncs, què fan els nostres polítics que (gestors a banda, que haurien d’estar per fer possible aquest escenari i altres de futurs) no estan mirant de convèncer la gent que hagi de votar en una consulta per la independència a propòsit que aquesta és l’opció que millor farà que visquem i progressem? Què fan que ens tenen perdent temps, diners, saliva i tuits, tot plantejant a la gent que ara que encara no som independents hem de carregar amb tot allò de materialment castigador que té formar part de l’Estat espanyol (infrafinançament, retallades, agressions a la llengua i la cultura…), però que les festes oficials aquí la bona gent pencaire no les pot fer (tampoc els funcionaris) i ha d’anar en dia de festa a fer gestions a l’Ajuntament? De veritat que algú creu que això pot atraure ningú amb dos dits de front, especialment entre aquells qui encara no s’han decidit sobre si l’opció de la independència té sentit o no? Quants polítics sobiranistes hauran de plegar per, després, un cop no pintin res, dir les coses pel seu nom i assenyalar veritables respostes?
(Per llegir l’article a Món.cat, cliqueu aquí)
