-
- 04 oct
PSC, Partit Segrestat de Catalunya
El PSOE és un partit segrestat pel seu passat. Ergo el PSC és un partit segrestat per un partit segrestat pel seu passat. I d’aquest bucle no se’n surten. Ahir sentia com Miquel Iceta i Núria Parlón debatien en el marc del seu procés de primàries, i la gran cosa sembla que era que cadascú d’ells emfatitzava que el PSC s’atreviria a votar “no” a Rajoy (s’entenia que amb independència d’allò que fes el PSOE, fins que Iceta va dir que ell estava perquè el PSC fes vot negatiu… i el PSOE també). Es pot tenir un debat més ‘vintage’, antic, superat i de poc interès?
Iceta és un polític que, per la seva audàcia, ja el voldrien en els seus rengles la immensa majoria de partits. I Parlón és una jove alcaldessa que tots intuïm que és un volcà que en qualsevol moment pot entrar en erupció. Totes dues coses són or pur, com deia aquell, aquí i a la Xina Popular. Però al PSC tenen com a destí un pansiment més o menys gradual. És el que passa quan durant massa temps et vens com el ‘progre’ del pati i al final acabes demostrant-te com dels conservadors de l’indret. Conservador el PSOE per tirar del mateix fons d’armari de fa 40 anys, segrestat pels Felipe, Bono, Rodríguez Ibarra i els seus clons Susana, Page i Vara, entre altres perles de la socialdemocràcia més rónega i superada. Ells no es mouen, pel plom a les ales que tenen, però sobretot per una obsessió malaltissa per mirar de conservar allò que els queda, que cada dia és menys. I el PSC és conservador, per no atrevir-se a apostar per res de diferent.
Neix Podem i té mil i un defectes, i molts dels seus tenen tics sectaris i reconsagrats en la línia dels coneguts per tots en les èpoques de màxim auge dels socialistes, però entenen que això de Catalunya va diferent, que cal assumir amb la calma que és una nació, que hem de poder votar i que això passa, de base i sense dramatismes, perquè una colla de diputats ho puguin fer també al Congreso respecte del seu referent espanyol. Això que fins i tot ho capta Pablo Iglesias, a can PSC és un debat encara per superar. I al damunt sembla que en vulguin fer bandera. Deu ser de les poques que els quedaven a mà. I així els va, que només els mira una part significativa de l’audiència quan hi ha ball de bastons.
(Per llegir l’article a Món.cat, cliqueu aquí)
