El PSOE ha fet com ERC

Són ganes de dur-se les mans al cap, això de la reacció (en la majoria de casos sobreactuada) a la decisió del PSOE d’investir Rajoy president. O és que no ho sabíem, que passaria? I més i tot, o és que no sabem que a Espanya saben el que es juguen en clau de ser o no ser en els pròxims temps? En el present curs polític, des de la Generalitat de Catalunya s’impulsarà el desafiament més gran que recorden a can Espanya. Bé, puntualitzo: ells creuen que això passarà i des d’aquí ja veurem si es compleixen les expectatives de propis i estranys. Però, en tot cas, el desafiament és damunt la taula, i igual com aquí el centre-dreta (Partit Demòcrata) i el centre-esquerra (ERC) han format un govern inèdit a casa nostra per projectar que van de debò amb la “legislatura de la desconnexió”, a Madrid ara el PSOE fa com ERC i se suma el seu habitual antagonista polític, en clau de país. No n’hi ha per tant.

Una altra cosa és que aquí tothom juga les seves cartes, i en això no ens posarem però a la vegada bé que podem dir-ho. El PSC ha trobat una ocasió d’or per mirar de marcar el perfil i el pes que ja no té al PSOE. Abans manava, ara ha de gesticular. I està bé que voti que no al PP a Madrid (especialment, troba, quan els seus vots no són necessaris), però això no ens hauria de fer oblidar la de vegades que en els últims anys suma els seus vots a PP i a Ciutadans, en contra d’allò que belluga en clau de dret a decidir al Parlament. Miquel Iceta és bo tant amb l’estratègia com amb les maniobres de distracció. Però qui canta (i balla) no sempre els seus mals espanta. I el PSC queda rarot ara fent-se el digne amb això de la investidura de Rajoy, més quan aquí a Catalunya hauria estranyat a pocs que el PSC fes com el PSOE, és a dir com sempre.

Una de les batalles clau en la política espanyola dels pròxims temps serà entre el PSOE i un Podemos que ha sucat pa en l’anunci d’abstenció del PSOE amb Rajoy, tot fregant-s’hi les mans. Al Tío Gilito se li dibuixaven símbols del dòlar als ulls quan en veia a venir. A Iglesias, aquests dies, vots. Però a Catalunya la cosa va diferent. Una de les batalles claus estarà entre ERC i els Comuns, per mirar de passar el rasclet entre els antics votants del PSC. Els socialistes catalans, doncs, no lluiten per ser l’alternativa, sinó per sobreviure. Al PSOE, en canvi, si volen ser alternativa, saben que això ara passa pel “Santiago y cierra España”. Són escenaris i comportaments diferents alhora que força lògics. Allò que deia al principi de l’articlot: no n’hi ha per tant.