-
- 25 set
Somriures i processos
«Potser passa que estem com el PSC i encara no ens n’hem adonat». M’ho plantejava un diputat convergent, en clau pessimista (o realista, segons com es miri), el mateix dia que, ja de nit, el president Carles Puigdemont estrenava amb Andreu Buenafuente el programa d’entrevistes Fora de sèrie, a TV3. I ell allà, amb el seu somriure tranquil, fins i tot passejant pel teòric territori comanxe, pel centre de Cornellà, on el presentador havia decidit dur-lo per parlar sobre la independència. Amb aquella calma, que ja té mèrit enmig del pànic que s’estén entre amplis sectors de les seves files.
Anem a eleccions catalanes, com a més tard, diuen, l’estiu vinent. Així és normal que el vertigen s’estengui entre quadres i bases, concretament les que hi queden després de l’intent (de moment frustrat) de canvi de nom, de CDC a PDC. Aquí hi ha una de les batalles, de fons i imprescindibles, amb què ha de lluitar l’equip d’una Marta Pascal que fins fa pocs dies tenia la plantilla de vacances estivals. Així es va trobar el pati quan va arribar, i la feina que li queda al davant serà en part el contrari d’això: «Trobar-se» menys coses, tics i rutines heretades, per mirar de reflotar la nau. Però de moment van traient, amb galledes, l’aigua que els inunda via un cràter de dimensions considerables.
«Ara, a salvar l’exèrcit», diu un experimentat polític de la casa que està en sintonia amb l’opció Puigdemont al Govern i amb l’aposta Pascal al partit. «No es tracta de guanyar la guerra o de fer la pau amb ningú, perquè ara el principal és salvar la tropa». Es refereix a la base social que encara (i malgrat tot, que no és poc) encara els dóna suport a les urnes, i a la militància que ha d’impulsar la formació al territori, i d’aquí la importància de les eleccions territorials de la setmana vinent al Partit Demòcrata Català (o com es digui).
I davant tot aquest panorama, davant els mals auguris pertot, veusPuigdemont i Pascal, i encara somriuen. Inconsciència, diran alguns. Un bàlsam per als (amb raó) preocupats partidaris de dos processos polítics molt diferents però que cada un a la seva escala està removent el quadre clàssic de la política catalana. Puigdemont, al capdavant del Govern de la desconnexió, aquesta setmana que ve amb la qüestió de confiança i l’altra amb el Debat de Política General, tot al Parlament. I Pascal, mirant de fer realitat allò que hauria de ser (i allò que ha de deixar de ser) la nova Convergència, primer a casa i després, si qualla, al carrer.
Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)
