-
- 18 set
Jo mai mai
Hi ha un joc, d’aquells de nit amb amics, que comença amb un «jo mai mai…» i que acaba amb algun, tots o cap membre del grup, bevent si és que han fet allò que descriu la frase culminada. Si ha passat allò que en teoria «mai mai» has fet, beus. Els partits, a Catalunya i a Madrid, acabarien ben entonats, si s’apliquessin el joc tot parlant d’una (antiga) Convergència que diuen que està amortitzada però que segueix estant en el centre del tauler polític. Sense Convergència no hi ha independencia, diuen. Però ja unes quantes coses no s’explicarien ara per ara sense aquest espai polític, tampoc a Madrid.
El de moment pretès (com a nom) Partit Demòcrata Català passa un moment crític, i així ens ho projecten els seus representants, encapçalats per Artur Mas, que constantment surten als mitjans en clau de plany, de queixa. És com un partit Calimero, que a l’estil d’aquell aneguet lleig de dibuixos animats, està trist i plora constantment perquè troba que ningú l’estima i que tots l’odien. ¿I té raó quan creu que fa nosa? Sí, però això no en justifica el pensament negatiu, sobretot si es fixen en com la resta de partit els segueixen concedint la talla d’interlocutor i d’adversari a batre, amb fets que contradiuen paraules.
Podem critica Convergència per corrupta i l’estigmatitza com «la dreta» amb qui la lògica diria que no hi tenen res a parlar, però en volia els vots (gratis) per tenir un president de l’escola Pablo Iglesias al Congrés dels Diputats. No feien mala cara als vots del grup de Francesc Homs, si la cosa anava d’una bona butaca. De fet, el PP, amb el seu ínclit portaveu parlamentari, Rafael Hernando, assumint-ho en públic, va acceptar aquests vots per compondre una mesa cómoda al Congrés, a canvi de no se sap què però claríssimament contradient el veto, per independentistes, que tenen penjat com a llufa als convergents. Un estigma que pesa molt sobre un PSOE que també va dir fa uns mesos que mai no faria res amb el PDC mentre fos independentista, i de fet va dir que no s’hi reuniria per mirar de formar govern alternatiu a Mariano Rajoy, però ara sí, Pedro Sánchez s’hi troba per sondejar. Ells mai mai. Diuen.
Com aquí a Catalunya, que després de mesos de desgast amb els d’Oriol Junqueras assegurant que de cap manera no anirien amb Convergència en una llista electoral conjunta, van compartir el projecte de Junts pel Sí. Ara formen govern amb una Convergència que aspiren a rellevar com a partit sobiranista hegemònic. La donna e mobile, diu la mítica cançó, com una ploma al vent. La política també, és mòbil, i fa que de moment Convergència encara pinti coses, no tant per encerts propis com perquè així li ho reconeixen els seus adversaris.
Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)
