-
- 22 ago
Del món ‘cañí’ al ianqui
Quan Convergència va decidir desaparèixer i donar peu a un nou partit, les bases van decidir que aquest es diria Partit Demòcrata Català. Sonava clarament al partit de Barack Obama i Hillary Clinton, però sobretot a Demòcrates, un partit nascut no fa ni un any d’una escissió d’Unió. Aquest partit independentista té un logotip calcat al dels demòcrates nord-americans, compost per una d majúscula dins d’un cercle, tots dos blaus sobre fons blanc. Els Demòcrates van replicar aquest model, però tunejant el cercle amb una estelada.El que no sap gaire gent és que el Partit Popular va estrenar l’any 2015, abans de les eleccions del 20-D, un logotip també inspirat en l’amic demòcrata ianqui, aquí amb les sigles PP i una silueta d’ocell dins d’un cercle. Diuen que la cosa va anar a càrrec d’un dels més propers assessors de Mariano Rajoy per al món digital i marquetinià, Sergio Ramos. És un rum-rum però el que és segur és que cap agència de publicitat vol assumir de manera clara i neta la paternitat del producte.
Molt abans, en els orígens del Partit Popular, quan Manuel Fraga va muntar un partit de dretes per a la Transició espanyola, la cosa anava més de coalicions, de suma de petits, disgregats i desorientats grups franquistes que poc havien pensat en la política en clau de competició democràtica.
Anava d’aliances (més que de partits), concretament d’una Aliança Popular (AP) que tenia els Estats Units de referent molt llunyà, per no dir inexistent. Allò anava de «¡Santiago y cierra España!», i d’aquí l’inèdit protagonisme del color vermell al logotip d’un partit de dretes en el nostre entorn. El clàssic és el blau, amb la seva variada gamma de tons, però aquell vermell sobre fons groc només s’explicava com a nítida referència a la rojigualda, la bandera espanyola.
Gavina o xatrac
Primer, la a més grossa que la p. L’important era buscar aliances estratègiques que els ajudessin a consolidar-se i a créixer. Però la cosa no arrencava, se succeïen les debacles electorals, i l’any 1989 van decidir refundar-se. Va néixer aquí el Partit Popular (amb lletres i tot en vermell) i la seva famosa gavina (en blau fosc). Fraga va dir llavors que l’havia dissenyat un jove de Noves Generacions, les seves joventuts. De totes maneres, el nom que s’ha annexat tradicionalment a aquest logotip és el de Fernando Martínez Vidal, el qual, per cert, nega que l’animal de referència sigui una gavina, sinó un xatrac (força semblant).
Van arribar els anys 90 del segle passat, l’ocell va passar de volar a l’esquerra a fer-ho a la dreta, i el nom del partit es va anar compactant en PP. Es consolidava la marca i el seu posicionament. També va prendre protagonisme el blau, sobretot durant els anys de govern d’Aznar.
I el 2007, una altra vegada a l’oposició, durant uns mesos (i molt especialment aplicat a les eleccions municipals i autonòmiques d’aquell any) es va apostar pel taronja (sinònim clàssic de centre polític, a Europa). No va quallar, per sort per a un Ciutadans que havia nascut a Catalunya l’any 2006 i que estava lluny de pensar que es consolidaria i que aconseguiria la projecció que avui té.
L’any 2008 es va tornar al blau. Rajoy va fer campanya amb les seves sigles i l’ocell a dins de dues bombolles. Es buscava idea de canvi, de frescor. Els resultats electorals no van acompanyar i allò va durar poc. L’any 2009, va evolucionar cap a una mena d’icona d’aplicació de mòbil, i una altra vegada al govern a partir del 2011, línia Apple i minimalisme total. Això fins que diuen que Sergio Ramos ho va espatllar, també via inspiració ianqui.
(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)
