-
- 14 jul
Ho faran o ja s’ho faran
Divendres de resurrecció… de la militància. Ha passat a Catalunya, aquest cap de setmana. No en diumenge i no precisament respecte d’una sola persona, ni tan sols aquell a qui van titllar de messiànic a partir d’un desafortunat cartell. I si bé algú podria pensar que allò que comença malament té tots els números per acabar igual, que barrini abans si realment això del Partit Demòcrata català ha començat malament o tot el contrari. Quatre idees per remenar-hi.
Primer. S’ha apuntat claríssimament a una voluntat de passar pàgina dels hiperlideratges que durant dècades van marcar Convergència. A casa seva, es respecta i s’estima Artur Mas? Sí, per descomptat, però la base ha deixat clar que ni ell ni cap altre que li vingui al darrere ja no poden aspirar a fer unilateralment i esperant assentiment per aclamació. Ni cap líder ni cap equip que l’envolti. Els pròxims dies veurem si el procés de primàries per triar la cúpula referma aquesta voluntat o si tot plegat ha estat només un miratge i un esbravament puntual. De ser això segon, malament. De confirmar-se la tendència, aquest nou partit arrenca harmònic amb els signes dels temps.
Segon. El nom. Les dues propostes inicials eren infumables des del punt de vista marquetinià i del mínim bon gust, però això a banda, van ser proposats d’una manera extemporània que estava destinada al fracàs que van protagonitzar. Dit això, aquest front ha estat una palanca clau per impulsar la militància a moure’s. Benvingut el fiasco inicial, doncs. La base ha demostrat que molts ulls hi veuen més que uns pocs. I aquí la tria de Partit Demòcrata Català és un gran què. Pasqual Maragall el volia crear en el seu dia a escala europea, existeix als Estats Units i a Itàlia, a tots dos països governa i és sinònim de bons atributs annexos. Neix com a partit hereu de Convergència DEMOCRÀTICA de Catalunya, i per tant n’és un bon i lògic destil·lat. I per la polèmica amb els escindits d’Unió, batejats fa cosa d’un any i escaig com a Demòcrates, ja s’ha fixat el nom pertot. I això no ha fet més que començar. Important, que et coneguin.
Tercer. Hi ha hagut debat, refrega i controvèrsia, però no insult, trencament o ball de bastons. Això en un congrés, i més en un d’aquestes característiques, és important. Els qui han volgut jugar a les esmenes a la totalitat per sistema no han estat seguits pel gruix dels congressistes. La gent que ha participat en aquesta fundació de partit no ho ha volgut fer emprenyada sinó il·lusionada amb un nou projecte. Han estat crítics però no destructius, i aquí algun aspirant a líder ha quedat clarament descol·locat, segurament de forma definitiva.
Quart. El triomf de la nova generació. “Ens exalta el nou, i ens enamora el vell”, va citar el president Puigdemont en la cloenda (per cert, breu però intensa, com marquen els temps i com ja ens comença a tenir afortunadament acostumats). Aquest congrés no anava de matar o de desaprofitar l’actiu d’una generació política, sinó de prendre’n el relleu. Això no va d’enviar ningú a la paperera de la història, i la prova és que els noms que surten d’entre les diferents propostes de futura cúpula n’hi ha de veterans junts amb la necessària saba nova. Però aquest congrés, si algú l’ha guanyat, és la JNC. La Joventut Nacionalista de Catalunya que lidera Sergi Miquel amb un equip que té moltes coses a dir (i fer). Ho tenen claríssim els militants (ara no en diuen així però ja m’entenen) que van participar en les tres comissions congressuals. Sense aquesta palanca de canvi, enèrgica, que s’havia preparat els temes i que per exemple va ser determinant per dibuixar el quadre d’incompatibilitats, la cosa hauria anat força diferent. I el nom de Miquel se suma a partir d’aquest congrés amb força als Munté, Castells, Pascal, Bonvehí, Vila, Buch, Solsona i tants altres que està clar que hauran de jugar un paper central en aquesta nova etapa. El congrés fundacional, igual com Puigdemont en el relleu de Mas, ha demostrat que aquest espai polític té a la banqueta esperant gent disposada a fer el pas i amb opcions de fer-ho amb força. Ara han de culminar, és clar, primer internament i després a escala de país en unes eleccions. Si no ho fan, ells mateixos. D’oportunitats com aquesta segurament no en tindran cap altra. Els hi va el tot pel tot. Ho faran… o ja s’ho faran.
(Per llegir l’article a Món.cat, cliqueu aquí)
