-
- 15 jun
Una RUÏna de debat
Que diu Francesc Homs que cada vegada entén menys l’Assemblea Nacional Catalana. Sort que l’ANC de Jordi Sànchez deien que la controlava Convergència, no? Però el cas és que el problema no és entendre o no l’ANC, sinó aconseguir-ho amb l’independentisme en conjunt. Diu Homs això de l’ANC (amb viatge incorporat a la CUP) i li falta temps a Gabriel Rufián per fer com de pacificador, per venir a dir que cal que Convergència i CUP hi posin seny (per igual), i que aquí ara la cosa no va de guanyar uns independentistes als altres, sinó que guanyi l’independentisme. Quan es fan llistes electorals, mirin que costa convèncer ERC d’això, però quan fan discurs els surt la frase brodada. Qui els entengui (a tots plegats, aquí sí), que els compri.
Espanya anava fent un dels seus ridículs polítics més estrepitosos en dècades, amb unes eleccions repetides cinc mesos després de les anteriors per incapacitat manifesta de ses senyories, i aquí els partits catalans, en comptes de sucar-hi pa, han decidit competir-hi en inoperància. Això sí, amb una diferència substancial quant a les respectives societats i electorat: a Madrid tenen un Estat propi, mentre que aquí no i al pas que anem pinta molt més lluny del que ja imaginava una majoria en si prudent de mena.
Perquè ara diuen que anem de Referèndum Unilateral d’Independència, de RUI. I ja de tantes lletres que anem afegint al procés que no sé si estem participant en un mega mot encreuat d’aquells d’en Màrius Serra, o si realment els partits independentistes tenen previst algun dia posar-se a la feina en equip, que és condició sine qua non per tenir alguna opció, per remota que sigui, enfront del poder institucional i polític espanyol. Perquè, mentre això no passi, estem bàsicament davant una ruïna de debat, a distància del mínim seny exigible a representants polítics teòricament implicats en una causa tan complicada. Perquè, mentre això no passi, serà absurd creure en un RUI ni en res que se li doni un aire, demanant sacrificis als ciutadans, funcionaris o directors d’institut, per exemple, amb ses senyories de fons tirant-se els plats pel cap.
(Per llegir l’article a Món.cat, cliqueu aquí)
