Molt #afavor
Agafin-se, que ara en vindrà una de bona. De rebregada per a Catalunya, els vinc a dir. Aquest dilluns veia la compareixença de Jorge Moragas, cap de campanya del PP, presentant la campanya de Rajoy, i ho vaig veure clar: van forts. I en positiu. Amb un PSOE i un (no)líder seu descol·locats i amb una convulsió interna que fa por. Amb un Podemos que va disparat, però a la segona plaça i a distància gran del PP. Amb Ciutadans que quedarà com a falca afeblida després d’un resultat segurament a la baixa i havent de fer-se perdonar el pacte fracassat amb el PSOE. I amb l’independentisme que a Catalunya va cadascú a la seva i també en campanya a l’expectativa de l’atzagaiada de la setmana per part de la CUP. No em diran que això no pinta a una victòria del PP, aquest cop suficient per a governar?
I veient-ho, a can Rajoy van en positiu, diuen. Ells. Imaginin-se fins a quin punt tenen clar que els altres no els podran posar el dit a l’ull com reclamen. I la gent, després del ridícul de la política espanyola dels últims mesos, no ens enganyéssim, vol calma i certeses. Les ofereix realment el PP? No, però una part significativa de l’electorat pot pensar plausiblement que la resta encara ho faria menys i projectant més inestabilitat.
Veia Moragas presentant
el seu espot electoral d’obertura, amb sentit de l’humor i parlant de gatets. Veia
el seu eslògan, #afavor, així a l’estil de les xarxes socials i tirant d’una expressió que entre el jovent ha fet força fortuna d’un temps cap aquí: “A favor”, o “molt a favor”, segons el moment. I sí, crec que la seva serà una campanya guanyadora. Molt a favor de com s’ho han muntat, què volen que els digui? La inutilitat manifesta dels altres els ho ha deixat en safata. No ho mereixen pas, però la incapacitat dels altres de sumar quan podien fer-ho obtindrà segurament el càstig electoral que mereix. L’única esperança que els queda per escapolir-se’n és, paradoxalment, Mariano Rajoy. Però el gallec ja ha demostrat abastament un superlatiu instint de supervivència. Seria estrany que fallés precisament ara, quan més s’hi juga.
La campanya, ho admeto, malgrat que de l’anterior només en fa cinc mesos, serà d’aquelles que val la pena seguir. Molt a favor, sí. I preguem.
Agafin-se, que ara en vindrà una de bona. De rebregada per a Catalunya, els vinc a dir. Aquest dilluns veia la compareixença de Jorge Moragas, cap de campanya del PP, presentant la campanya de Rajoy, i ho vaig veure clar: van forts. I en positiu. Amb un PSOE i un (no)líder seu descol·locats i amb una convulsió interna que fa por. Amb un Podemos que va disparat, però a la segona plaça i a distància gran del PP. Amb Ciutadans que quedarà com a falca afeblida després d’un resultat segurament a la baixa i havent de fer-se perdonar el pacte fracassat amb el PSOE. I amb l’independentisme que a Catalunya va cadascú a la seva i també en campanya a l’expectativa de l’atzagaiada de la setmana per part de la CUP. No em diran que això no pinta a una victòria del PP, aquest cop suficient per a governar?I veient-ho, a can Rajoy van en positiu, diuen. Ells. Imaginin-se fins a quin punt tenen clar que els altres no els podran posar el dit a l’ull com reclamen. I la gent, després del ridícul de la política espanyola dels últims mesos, no ens enganyéssim, vol calma i certeses. Les ofereix realment el PP? No, però una part significativa de l’electorat pot pensar plausiblement que la resta encara ho faria menys i projectant més inestabilitat.Veia Moragas presentant el seu espot electoral d’obertura, amb sentit de l’humor i parlant de gatets. Veia el seu eslògan, #afavor, així a l’estil de les xarxes socials i tirant d’una expressió que entre el jovent ha fet força fortuna d’un temps cap aquí: “A favor”, o “molt a favor”, segons el moment. I sí, crec que la seva serà una campanya guanyadora. Molt a favor de com s’ho han muntat, què volen que els digui? La inutilitat manifesta dels altres els ho ha deixat en safata. No ho mereixen pas, però la incapacitat dels altres de sumar quan podien fer-ho obtindrà segurament el càstig electoral que mereix. L’única esperança que els queda per escapolir-se’n és, paradoxalment, Mariano Rajoy. Però el gallec ja ha demostrat abastament un superlatiu instint de supervivència. Seria estrany que fallés precisament ara, quan més s’hi juga. La campanya, ho admeto, malgrat que de l’anterior només en fa cinc mesos, serà d’aquelles que val la pena seguir. Molt a favor, sí. I preguem.