-
- 13 jun
L”erquidistància’
Fa uns anys va córrer per la xarxa el concepte “erquidistància”. Era allò del punt mig que buscava Esquerra entre el PSC i Convergència, anivellant el compromís en clau de reivindicació nacional dels uns i dels altres, habitualment posant en dubte que els convergents ho fessin prou i elevant a la categoria de gran fita qualsevol gest que fessin els socialistes, per petit que fos. Aquelles van ser les apostes del tripartit i van tenir un recorregut per tots conegut, igual com tots sabem també les conseqüències que aquella etapa va tenir per a ERC. ¿Però en són prou conscients al partit republicà, de tot plegat i de cert paral·lelisme que (salvant totes les distàncies) es podria fer amb aquell moment, ara amb ells, Convergència i la Cup de protagonistes?
Quan va arribar Oriol Junqueras al lideratge d’Esquerra després de la desfeta de Joan Puigcercós, la idea va ser tota una altra, com a mínim en aparença. Però allò de l’erquidistància sembla emergir de nou, i no tant pel fet més que legítim de buscar una posició política central, com pel fet de voler assolir-la igualant allò que és evident que no es pot equiparar a ulls del ciutadà (i del votant sobiranista) mig. Ara es practica l’erquidistància, i en el debat sobre els pressupostos s’ha vist clar, venint a dir que Convergència i Cup són dos extrems que tensen la corda, mentre que Esquerra seria aquí el just terme mig que mira de fer que aquesta no es trenqui, ponderant.
Però passa que Convergència i ERC van acordar un programa electoral que els va fer guanyar de llarg les eleccions i accedir al govern. I en ell, entre d’altres coses assumien una política fiscal per a aquesta legislatura, que no seria ni la dels uns ni la dels altres. Això va fer que s’incorporés al programa la proposta de baixada d’impostos sense que es fes esment a cap apujada annexa. Algú dirà que hi ha moltes coses que no apareixen als programes electorals i que després s’incorporen a la praxi pel context polític. I tindrà raó. Com també la tindrà qui digui que si per fer una baixada d’impostos que gairebé no notaran els pocs ciutadans a qui afecti, cal impulsar una pujada que tampoc ben bé no la notaran els pocs a qui afecti (sempre “poc” referit al conjunt de ciutadans que som), tot plegat té un punt important de postureig i de gesticulació. ¿Amb la Cup com a excusa?
Però tot això, igual com l’enrocament convergent en aquesta qüestió, que tampoc no els suma gaire, és el que passa quan en la dinàmica política s’instal·la el partidisme, fins i tot en el context d’una legislatura com aquesta on uns, altres i també la CUP ens havien dit que la cosa aniria diferent, i que la construcció d’un nou Estat passaria pel damunt del marcar perfil propi.
(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)
