-
- 01 jun
Ens hem de posar les piles
Ja fa setmanes que en columnes, debats i tertúlies, els unionistes es freguen les mans.Ho fan pel protagonisme de la Cup en la vida política i en el debat públic a casa nostra. Ho fan perquè els facilita molt la caricatura. Ho fan perquè crea polèmiques sorolloses, gairebé sempre focs artificials, però que a l’estil d’allò que passava amb el tripartit van deixant la sensació de sidral constant, d’inestabilitat i de desordre. Ho fan perquè els serveix per dir que tot això passa perquè Convergència està atrapada per la seva aposta pel procés sobiranista. I d’aquí l’alegria de l’espanyolisme amb la Cup. Els va de perles per venir a dir que això del procés no va i alhora per desgastar el principal partit implicat en aquesta iniciativa política sense precedents i que ha posat la política espanyola en escac.
Però jo, que no sóc gaire de parlar de “culpa”, al contrari del que diuen els analistes antisobiranistes, diria que la responsabilitat (més que la culpa) és dels ciutadans que van donar a la CUP la força que ara té. No havia passat abans i va passar precisament en el moment clau. Queien simpàtics, no se sabia exactament què eren o què representaven, molts van pensar que això anava dels David Fernández i Antonio Baños, però no. Ara els descobrim a la gran ciutat, i aquí permetin-me la imatge, perquè ja m’entenen: a molts pobles d’arreu del territori ja se sabia què és, de què va i com la CUP actua quan és a les institucions. A Barcelona i a l’Àrea Metropolitana, no tant.
Ara ja sí, però això no és cosa de la CUP. Ells són com són, fan com fan. I tampoc és responsabilitat de Convergència i Esquerra, que en depenen per aritmètica parlamentària, sense alternatives de pacte si no desisteixen de la seva aposta per la independència. Això és bàsicament responsabilitat dels qui van votar CUP en l’últim cicle electoral sense saber exactament què votaven. Sense saber que votaven una opció que no entén de matís, que aposta per un model de societat radicalment diferent d’aquell a què aspiren una majoria de votants i fins i tot uns quants dels qui van apostar-hi a les urnes.
En el seu dia jo vaig ser dels primers a dir que la ciutadania havia fet la seva feina i que amb el nou Parlament era l’hora que els polítics es posessin les piles. Ara, en un moment en què tantes coses es posen en qüestió, fins i tot referides a les normes de convivència bàsiques que ens ajuden a viure en societat, és moment de dir que això ens interpel·la a tots, com a ciutadans i com a votants. Que una minoria ens condicioni la vida i ens tingui assenyalats a la resta com a “impurs”, aturant-nos absurdament a les institucions, als mitjans i al carrer, es pot evitar. En positiu i civilitzadament, per exemple via vot però no només. Es pot fer això o seguir com estem ara. Que cadascú valori què prefereix,però, a partir d’aquí, que actuï en conseqüència.
(Per llegir l’article a Món.cat, cliqueu aquí)
