-
- 27 jun
“Digueu-me Llàtzer”
Encara que sembli mentida, Pedro Sánchez té certs punts en comú (com a candidat en potència, com a lideratge per fer) amb aquell Artur Mas que a principis dels anys 2000 aspirava a consolidar-se com a cap de cartell de CiU. Un punt en comú clar és la seva joventut (política) i la seva bona planta. De tant ‘sex appeal’ que despertava l’un i que ara desperta l’altre, s’ha traspassat certa barrera que ha caricaturitzat aquest factor. ¿Del ‘sex appeal’ al ‘sex reppeal’? ¿De candidat ‘perfecte’ a candidat ‘(im)perfecte’? Els seus adversaris, indirectament, posant-se amb la seva façana, podien posar en dubte el fons de l’aspirant, la seva capacitat real, així com insinuar que el susdit era un producte de laboratori, amb molt màrqueting i eslògan i poca cosa més. Això li va passar a Mas al seu dia, i li ha passat a Sánchez. Però ho van explotar i ho exploten perquè l’atractiu físic segueix sent un ganxo electoral per a cert públic (no anecdòtic). I és que, si com diuen els americans, “el candidat és el missatge”, un líder atractiu genera, d’entrada, més bon efecte que un de contrafet. Des dels candidats de l’Antiga Grècia fins als nostres dies. I és per això que els cartells electorals del líder socialista semblen més portades de revista de moda que productes de màrqueting polític.
¿Un altre ‘link’ entre Mas i Sánchez? Una carrera política a dalt de tot, entesa com una constant lluita contra els elements i contra l’adversitat. Davant d’aquest escenari, Mas va recórrer al seu dia a una tàctica que ara Sánchez ha adoptat en part, també durant aquesta campanya electoral del 26-J: fer-se el mort.
¿Quantes vegades no van donar per mort (políticament) el líder sobiranista, des de la legislatura 1999-2003? I no. Ara, al socialista se’l va donar per mort gairebé des que va ser elegit secretari general del PSOE i al cap de poc temps es va enfrontar amb l’andalusa Susana Díaz, i així ha seguit sent fins a aquests últims dies, quan cau i poc després aprofita l’ocasió per aixecar-se i ressuscitar contra tota lògica després d’haver agafat forces i mirant d’enxampar en un mal moment i per sorpresa els adversaris (interns i externs) que s’hagin pogut confiar. “Aixeca’t i camina”, diu Jesús a Llàtzer en el passatge evangèlic. Doncs sembla com si Sánchez demanés que l’anomenin Llàtzer, que el desafiïn a ressuscitar després de mort. I de moment ho ha anat aconseguint.
UNA CAMPANYA TRISTA
Aquesta campanya socialista ha sigut de les més tristes que es recorden, pel que fa al seu ritme, al seu missatge, als seus grans actes i, en general, pel to, com melancòlic i trist, d’un candidat que fa poc més d’un mes va fracassar en el seu intent (gairebé en solitari) per construir una alternativa de govern al PP de Mariano Rajoy a través de pactes amb Albert Rivera i Pablo Iglesias. Després de generar una gran expectativa contra pronòstic, després d’obtenir els pitjors resultats electorals del PSOE en unes eleccions generals, després de donar-lo de nou per mort, va tornar a ressuscitar i va posar en un compromís els seus adversaris fins al punt de contribuir decisivament a una nova convocatòria electoral només sis mesos després dels altres comicis a Corts.
Van arribar les eleccions i després d’unes setmanes de receptada invisibilitat (de fer-se el mort), va tornar a la càrrega, amb dos clars objectius: buscar el cara a cara amb Rajoy per projectar-se com la seva alternativa, i atacar Podem i Pablo Iglesias, la seva clara font de fuga de vot. Identificat el primer pels estrategs conservadors, amb Jorge Moragas al capdavant de la campanya de Rajoy, el PP va apostar per un debat a quatre que buscava diluir Sánchez amb Rivera i el líder podemista. I va arribar el dia del programa i efectivament va passar el que s’esperava, amb un agreujant: segurament Sánchez no tindria una oportunitat més com aquella per intentar capgirar l’agenda i els pronòstics, especialment els més negatius que el projectaven com un insuls i amb poc fons, especialment en contrast amb el seu principal adversari pel graner de vot de l’esquerra.
Va desaprofitar aquella ocasió, es va tornar a projectar la seva mort política a l’horitzó, però d’allà va passar a focalitzar els seus mítings amb un clar objectiu, ara sense complexos: atac sistemàtic a Iglesias i a Podem. “Ho hauria d’haver fet molt abans”, em deia un vell estrateg socialista fa uns dies. I tenia raó. Però segurament, si ho hagués fet així, Sánchez no hauria tingut una d’aquestes ‘vides’ a la recambraa les quals recorre quan gairebé ningú compta amb ell. ¿N’hi quedarà alguna després d’aquest 26-J? Potser la de condicionar la majoria de govern que sigui (amb PP o amb Podem), fins i tot havent tret un resultat electoral escàs i sense opcions de liderar. Podria passar si, al capdavall i de nou contra pronòstic, a la seva pròpia casa li perdonen la vida.
(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)
