-
- 12 mai
Obra nova o reforma?
Alguns en diran desconcert; altres, desorientació, i potser els de més enllà, desori. Cadascú que hi posi el seu to i intenció, però és evident que el partit que encara avui lidera Artur Mas viu una crisi d’identitat profunda que no pot arrossegar gaire més si és que Convergència vol sobreviure. ¿Davant d’això, reforma o obra nova? Llegia aquesta dicotomia l’altre dia a Twitter i em va fer riure (i pensar). Perquè, certament, si es pot escollir, quan es tracta de triar llar, més val apostar per obra nova, que no pas recórrer a pedaços en un edifici vell que periòdicament t’anirà reclamant reformes i et recordarà que no és allò que era quan va néixer. Ara bé, llar nova tampoc no és garantia de res definitiu per se.
L’estat hamletià de Convergència s’entén, pels mil i un canvis i sotragades que ha protagonitzat en poc temps, però més enllà del mèrit evident de no haver desaparegut o caigut en picat com ho han fet altres que al Parlament i més enllà van ser i ja no són, li cal una redefinició urgent, en el sentit de tornar a definir-se clarament i nítidament com a actor polític singular i, sobretot, útil. ¿Això vol dir que ha de deixar d’aspirar a representar capes àmplies de la societat des de la complexitat? No, això vol dir que s’ha de fer entendre, desacomplexadament però deixant de recórrer a la inèrcia i a pensar que malgrat tot va tirant. Si construeix un nou artefacte polític amb aquestes maneres de fer i amb protagonistes que n’arrosseguin l’estil, res de tot plegat no tindrà sentit, primer de tot per a un electorat que hi girarà l’esquena.
Els dirigents de Convergència han tingut l’habilitat de trempejar un context manifestament advers, i la seva base social s’ha demostrat prou sòlida i àmplia, contra tots els elements. Però a ningú se li pot demanar viure permanentment des de la resistència. No és sostenible (ni sa) in aeternum.
El més lògic seria que, si d’aquí a la cita no patina gaire, Carles Puigdemont fos el pròxim candidat de Convergència (o diguin-li com vulguin) en les pròximes eleccions. El més lògic seria que Mas se centrés en la construcció d’un gran pol de pensament i de nexe amb sectors socials i dinàmics que s’han desenganxat del projecte, més enllà de l’esfera política. El més lògic seria que el partit tingués qui s’hi dediqués en detall, endreçant-lo, dinamitzant-lo, dotant-lo de sentit i de perfil propi. El més lògic, en definitiva, seria no desaprofitar aquesta oportunitat que potser no tornarà a tenir, i que ara, després de tot el que ha passat, i contra tota lògica, Convergència afronta al capdavant del Govern i de força institucions clau.
(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)
