-
- 18 abr
La culpa no és d’Iglesias
Miquel Iceta, que la sap molt llarga, ara mira de carregar pressió sobre Pablo Iglesias, i diu que és curiós que els socialistes pactin força pertot amb Podemos i les seves confluències, i que just allà on hi ha el líder de la formació morada pel mig no s’arribi a un acord. Murri, en la seva línia. Però no cola, una mica com tots els recursos clàssics dels socialistes en els últims temps, que els han donat força bon resultat durant dècades però que ja fan força fila de gastats.
Té entusiasme Iglesias i Podemos en pactar amb Pedro Sánchez i el PSOE? No, i no ho han dissimulat fins fa uns pocs dies, ara que ja pinta que tot va camí del pedregar (en forma d’eleccions) i que cal posar cara de bon jan i no culpable de frustrar les expectatives de desplaçar el PP del poder. Però els socialistes són sobretot víctimes del seu conservadorisme (ells que van de “progres”).
Ostatges d’un conservadorisme absurd que mira de retenir allò que no tenen: un partit com el d’abans, amb les dimensions dels seus temps d’èxit, i un país Espanya, que ha canviat, en part gràcies i en part malgrat ells, molt. Catalunya ho ha fet especialment. I el vestit, de fa dècades, ha quedat curt. Molt. Massa. I el socialisme vol fer com que aquí no passa res o com que amb un pedaç aquí i un drapet afegit allà, la cosa passarà. Però el perill que corren és de passar ells.
L’abraçada que han fet a Ciutadans i el fet que estigmatitzin el dret a decidir dels catalans igual com ho fan els d’Albert Rivera o els del PP els pot reportar, especialment a can PSC, una nova etapa de davallada. Encara més, sí. Perquè pel flanc teòricament regenerador i espanyolista, poden haver alimentat decisivament a Ciutadans. I pel flanc del catalanisme, poden haver regalat a En Comú Podem, a Ada Colau i rodalia una carta de progressisme obert i en connexió amb una demanda molt transversal que existeix en el nostre país. I aquí la culpa (i el mèrit) no és d’Iglesias. És autolesió.
Que el socialisme no miri cap a una altra banda, o més gent seguirà fent-ho quan ells parlin, girant-los l’esquena.
(Per llegir l’article a Món.cat, cliqueu aquí)
