-
- 20 abr
Jo així també consulto
Retinguin aquests dos noms: Pablo Iglesias i Ada Colau. Competeixen, i aquí no em vinc a referir a la mala maror que diu la llegenda que tenen, ni a una competició d’egos constant. Jo crec que juguen a dissimular força, a veure qui ho pot més, allò que deien que eren i que venien a instal·lar: la nova política. Els fitxatges de l’una i les pràctiques internes al seu partit, per part de l’altre, els retraten. A ells, però sobretot les seves contradiccions entre fets i paraules.
L’alcaldessa de Barcelona va arribar a la política amb el trampolí de la seva lluita contra “la casta” i “la màfia”, que identificava ella, la seva campanya i/o companys de viatge seus amb polítics de sigles com PSC o CiU. Va esdevenir lideressa i ara des de la institució fitxa Pere Macias (de Convergència de tota la vida) per liderar el projecte de tramvia a Barcelona. I és un gran fitxatge, tècnicament perquè Macias és un gran expert en el ram de les infrastructures, però sobretot perquè segueix fent que Colau eixampli el seu projecte municipal més enllà de les (petites) fronteres tradicionals que tenien els seus companys de viatge d’Iniciativa.
Ella, ara, quan li convé, tira de convergents, ni que sigui per dinamitar un dels flancs de batalla de l’oposició municipal liderada per Xavier Trias, però fa això igual com va tirar de Jordi Martí Grau, l’anterior cap de l’oposició municipal (del PSC) per fitxar-lo com a gerent municipal des del minut u. I algú dirà: “No té algú del seu entorn o d’Iniciativa o d’Equo o de Podem o així, per encapçalar certes coses de pes?”. La resposta més senzilla podria ser que no. La més plausible és que ella ara el que està fent, des que va arribar al càrrec, és de política convencional, defugint la pancarta i les banderes reivindicatives dels temps de protesta, per mirar de projectar-se institucionalment com una alcaldessa de tots.
És el més normal del món, tot i que no estic segur si molts dels qui la van votar també ho veuen així. A ella, en tot cas, rai. Segurament està sumant simpaties i desactivant anticossos entre molts altres que no ho van fer en el seu dia, però que en les pròximes ja veurem. I a can Madrid, des de l’oposició però ara amb la clau per fer possible o no un nou govern, Pablo Iglesias fa coses per l’estil, en això de predicar una cosa quan s’és fora de les institucions i una altra quan s’hi accedeix. Això els partits de tota la vida ja ho feien i no podem dir que el procedir ens sorprengui, però en els abanderats de la “nova política”, una mica, d’entrada, sí que tenim dret que ens sobti.
Ell, per exemple, s’ha fet amb tot el poder real a la cúpula de Podemos, i ara que ja ha decidit clarament que no vol pacte amb els socialistes, munta un simulacre de consulta a les bases, quan ell ja s’ha encarregat de condicionar-les, amb amenaça de retirada inclosa si no sortia la seva opció pel “no”. I això ho fa en la línia dels partits que havíem conegut fins ara i que, per exemple, quan volien mostrar-se oberts a la veu de les bases, convocaven primàries… força sovint d’un sol candidat. Paripè elevat al quadrat.
Jo així una consulta també la faig. I el veí. I el de més enllà. Amb risc zero, tots ens jugaríem el rostre pel que fes falta. Però oi que no era això, companys…?
(Per llegir l’article a Món.cat, cliqueu aquí)
