Colau for president(a)?
Déu n’hi do com va aprofitant el temps i com va posant dels nervis els seus adversaris polítics (dins i fora el seu partit/plataforma/confluència). L’alcaldessa de Barcelona ha crescut políticament en molt poc temps i això ha estat, a parts iguals, pels regals dels seus contrincants i per la vista que ella té i que fa que no desaprofiti cap ocasió per projectar-se mediàticament. Perquè fixin-se que no hi ha setmana que no sigui notícia per algun motiu. Això amb Xavier Trias no passava, i ja no els dic res d’Àngels Ros, de Josep Fèlix Ballesteros o de Marta Madrenas, que segur que estan feliços de no ser gaire protagonistes, perquè quan surten als grans mitjans bàsicament és en clau de xou, extern o intern. Això Colau no ho té, i si és el cas sap aprofitar-ho.
Ara en breu Jaume Collboni s’incorporarà al seu equip municipal, i ja veurem si el republicà Alfred Bosch s’hi posa també o si triga una mica més en fer la digestió dels últims resultats electorals. En tot cas, ara com ara, en l’espectre de l’esquerra, a Barcelona, no hi ha qui li faci ombra. I enfront seu, tampoc, amb una CiU municipal en procés de cercar recanvi de Trias, amb un PP amb Alberto Fernández força en final de cicle, i amb una Carina Mejías inexistent. La Cup, simplement no juga aquesta lliga. I l’alcaldessa va creixent. Val a dir que li ho posen bastant fàcil, especialment els troglodites que l’envien a fregar o a fer de peixatera, però ella sap buscar i trobar la foto, la facebookada o el tuit de resposta adequat i d’impacte. És un art no a l’abast de tothom. I així té a Pablo Iglesias respectant-la, perquè la tem, al president Carles Puigdemont buscant-hi sintonia, perquè sap que és interlocutora vàlida, i a Oriol Junqueras preocupat perquè li tapona la via de creixement que Esquerra buscava a costa de l’esfilagarsament del PSC especialment a l’àrea de Barcelona i rodalia.
Ara només li faltaria acompanyar tota aquesta component netament política amb un balanç de gestió que prop d’un any després d’haver accedit al càrrec és força discret, especialment si ho comparem amb l’expectativa que va generar entre certes capes de la ciutadania que la van impulsar esperant-ne alguna cosa nova i estimulant en temps de megacrisi i de distanciament profund amb una política “tradicional” que no identificaven com a útil. No ha fet gaire res de diferent, en aquest sentit. Això de moment, que encara li queda mandat. I, si és viva i la saps llarga (com crec que és el cas), el mandat l’acabarà i no respondrà els enverinats cants de sirena que la volen de candidata a presidenta, aquí i allà. N’hi haurà temps, si sap mantenir-s’hi i oferir un cert full de serveis que pugui lluir.
Déu n’hi do com va aprofitant el temps i com va posant dels nervis els seus adversaris polítics (dins i fora el seu partit/plataforma/confluència). L’alcaldessa de Barcelona ha crescut políticament en molt poc temps i això ha estat, a parts iguals, pels regals dels seus contrincants i per la vista que ella té i que fa que no desaprofiti cap ocasió per projectar-se mediàticament. Perquè fixin-se que no hi ha setmana que no sigui notícia per algun motiu. Això amb Xavier Trias no passava, i ja no els dic res d’Àngels Ros, de Josep Fèlix Ballesteros o de Marta Madrenas, que segur que estan feliços de no ser gaire protagonistes, perquè quan surten als grans mitjans bàsicament és en clau de xou, extern o intern. Això Colau no ho té, i si és el cas sap aprofitar-ho.Ara en breu Jaume Collboni s’incorporarà al seu equip municipal, i ja veurem si el republicà Alfred Bosch s’hi posa també o si triga una mica més en fer la digestió dels últims resultats electorals. En tot cas, ara com ara, en l’espectre de l’esquerra, a Barcelona, no hi ha qui li faci ombra. I enfront seu, tampoc, amb una CiU municipal en procés de cercar recanvi de Trias, amb un PP amb Alberto Fernández força en final de cicle, i amb una Carina Mejías inexistent. La Cup, simplement no juga aquesta lliga. I l’alcaldessa va creixent. Val a dir que li ho posen bastant fàcil, especialment els troglodites que l’envien a fregar o a fer de peixatera, però ella sap buscar i trobar la foto, la facebookada o el tuit de resposta adequat i d’impacte. És un art no a l’abast de tothom. I així té a Pablo Iglesias respectant-la, perquè la tem, al president Carles Puigdemont buscant-hi sintonia, perquè sap que és interlocutora vàlida, i a Oriol Junqueras preocupat perquè li tapona la via de creixement que Esquerra buscava a costa de l’esfilagarsament del PSC especialment a l’àrea de Barcelona i rodalia.Ara només li faltaria acompanyar tota aquesta component netament política amb un balanç de gestió que prop d’un any després d’haver accedit al càrrec és força discret, especialment si ho comparem amb l’expectativa que va generar entre certes capes de la ciutadania que la van impulsar esperant-ne alguna cosa nova i estimulant en temps de megacrisi i de distanciament profund amb una política “tradicional” que no identificaven com a útil. No ha fet gaire res de diferent, en aquest sentit. Això de moment, que encara li queda mandat. I, si és viva i la saps llarga (com crec que és el cas), el mandat l’acabarà i no respondrà els enverinats cants de sirena que la volen de candidata a presidenta, aquí i allà. N’hi haurà temps, si sap mantenir-s’hi i oferir un cert full de serveis que pugui lluir.