-
- 30 mar
Pablo Iglesias: un “doble o res” al dente
Ja no passa com quan per sorpresa es va convertir en la revelació de les eleccions europees de 2014, però déu n’hi do la de mirades que encara a hores d’ara se centren en ell. I sembla bastant clar que això no ho s’acovardeix. Serà en part perquè és d’agafar forces amb la seva dieta habitual?
Pablo Iglesias, el líder de Podem comença el dia amb força i sol esmorzar suc de taronja, cafè amb llet, una torrada amb tomàquet i oli i una llesca de pernil serrà, i fruita. La torrada “amb tomàquet i oli” és allò del “pa amb tomàquet” tan popular i típic a Catalunya, un front que políticament té cura especialment amb la seva defensa d’un referèndum que el PSOE de moment ja li ha dit per activa i per passiva que no accedirà a celebrar de cap de les maneres. Però ell aquí que persisteix, amb aquesta energia que agafa de bon matí.
Al migdia, diuen els que el coneixen bé i treballen amb ell colze a colze, que darrerament freqüenta molt el menjador del Congrés i el seu menú del dia. El menú, a la manera “no casta”, com tants fills de veí fem cada dia quan ens toca menjar fora de casa. Això sí, també com la immensa majoria, el que prefereix és el menjar casolà de la seva mare. Concretament, els seus llenties, “cocido” i truita de patates.
I quan falla la cuina de la mare, Iglesias també s’anima a la cuina. Li agrada cuinar pasta, costum que arrossega del seu temps d’estudiant a Itàlia. I en èpoques de molta feina (com estaria sent ara el cas), tendeix a menjar amanides “amb de tot”, diuen els seus companys que “per aguantar el ritme”.
Quan cau el dia, també com ens passa a molts, opta per un sopar lleuger. I per complementar els àpats, li agrada la cervesa doble malta (com deia l’anunci, “doble o res”) i els vins de Toro. En això, com en l’esmorzar i en la cuina predilecta de la mare, demostra que el seu és el contundent. Doble o res. En això estaran pensant quan analitzen la seva estratègia, alguns dels seus interlocutors en les negociacions per formar nou govern a Espanya.
(Per llegir l’artícle a GASTROTALKERS, cliqueu aquí)
