-
- 11 mar
I la CUP, a la seva
Ahir teníem un exconseller desfilant davant els jutges per fer el 9-N del 2014 una cosa ben normal en qualsevol democràcia, però que a Espanya es veu que et pot costar inhabilitació i presó. Ahir teníem un president de la Generalitat que entoma el repte polític contret i assegura que en 16 mesos (ja en fa dos que és president) “començarem a actuar com a estat independent”. Ahir teníem un diputat d’ERC al Congrés que ens explica la que li ha caigut al damunt per dir a Madrid, allà on més li diuen allò tan lleig de “xarnego”, que és independentista i que aquí anem desfilant. I mentrestant, la CUP, a la seva. A no complir els compromisos i a fer perdre votacions com la de l’ATLL, al Govern. El xip de la legislatura de la independència, la que havia de ser diferent, no pinta que el tinguin (ara per ara) tots igual d’entre els qui s’hi van comprometre en campanya.
Aquesta victòria de present de l’ala més radical de la CUP tindrà recorregut? Ja ho veurem. Veurem si arriba al juny. Han de passar moltes coses, en aquest país, en molt poc temps. I seria estrany que els partits polítics no fossin també protagonistes a títol individual d’aquest moment de canvi. Res no és immutable. Ni tan sols els qui pensen estar ungits per dirigir a plaer una organització que diuen voler coral i que potser ho és fins allà on ells, uns pocs, ho poden tolerar. Durant força temps vaig defensar el posicionament de la CUP en clau de país. Llavors, des d’altres partits no ho entenien i m’ho criticaven. No em va neguitejar.
Com ara, quan m’atreveixo a assenyalar contradiccions en un partit dominat per una Anna Gabriel de qui, evidentment, no hi tinc res en contra en el terreny personal, però de qui crec que la influència que exerceix sobre la seva organització transcendeix del que estan disposats a assumir públicament, encara no entec per què. Conec molta gent de la CUP. Exemples de persones que creuen profundament en allò que defensen, en la major part de casos. No en citaré de concrets en aquest sentit, per allò del sectarisme i la mala llet reconcentrada que tenen alguns, que els pot afectar a nivell intern.
Però també, sense tenir-hi res personal en contra, constantment m’arriben casos com el d’amics de Premià de Mar, que clamen el cel. La setmana passada em deien que el regidor de la CUP Joan Ribet “és una màquina de boicotejar” tota iniciativa que impulsi l’alcalde Miquel Buch (convergent). En un altre moment jo no hi tindria res en contra. Entenc que un pugui ser radicalment d’esquerres i “anti” alguna cosa (tot i que jo sigui molt poc de la cultura “anti”), però ara precisament… ? Quan el país es troba en el moment clau on el tenim, la CUP ha de ser a nivell nacional i local el de les Gabriel i Ribet? No hi ha una alternativa interna plausible que pugui assumir la transcendència del moment? Jo crec sincerament que sí, tot i que, evidentment, ja s’ho faran a la CUP a casa seva com puguin i vulguin. Ara! Demanar que els altres no assenyalem certes contradiccions flagrants amb allò que prediquen i allò que provoquen, a mi que no m’ho facin.
(Per llegir l’article a Món.cat, cliqueu aquí)
