-
- 21 mar
Carles sense por
Malgrat tot el que va arribar a fer, i que va sorprendre propis i estranys, Artur Mas mai no va acabar d’espolsar-se prejudicis i clixés que pesaven sobre ell per a una part de la població. Li retreien ser fill de casa bona, prepotent o independentista reconvertit per un càlcul electoral. Carles Puigdemont, en canvi, entra millor i de forma més natural a més gent. No genera tants anticossos, i bona part d’això és pel que respira també en aquesta entrevista. Allò que descrivia aquell conte tradicional europeu que els germans Grimm van ser els primers en recollir. Respira un punt important a aquell “En Pere sense por” (Joan, en alguna versió) que qui no el conegui en detall segur que com a mínim n’ha sentit a parlar.
És un convergent i un independentista de cap a peus, però no posa fàcil la caricatura que tradicionalment es penja com a llufa tant als militants convergents com als independentistes de primera hora. I a partir d’aquí, traspua una tranquil·litat d’esperit, una calma i un punt de bon sentit de l’humor que només s’entenen en algú que fa exactament allò en què creu. Sense complexos. Sense por al què diran.
Fermesa, desacomplexament. I així pot dir, per exemple, sense que li retreguin canvi de posicionament, que dins la Constitució hi cap la consulta, i defensar-la. I quan li pregunten si després de trobar-s’hi veu Pedro Sánchez pel cas, mostra prudència a l’hora d’extraure conclusions, amb cordialitat alhora que amb contundència en el contingut del que diu. Argumenta que l’únic camí és la democràcia, i aquí com a clau, apunta l’opinió de la gent. Demanar-la, diu, és símptoma de maduresa democràtica. I, jo afegeixo, d’un sobiranisme que a Convergència, amb el lideratge institucional de Puigdemont, apunta a què ha vingut per quedar-s’hi.
¿I si algú podia tenir la temptació de veure’l com un independentista intransigent? Assegura estar disposat a negociar les condicions del referèndum que acontenti les dues parts (Catalunya i Espanya). Es mostra encantat amb la idea de fer un referèndum. Amb la gran bandera del sobiranisme, també la del partit polític dominant a Escòcia. Sense complexos diu que “si hi ha voluntat de fer un referèndum, ens podem entendre en tot”. I sense por, afegeix: “Si l’Estat espanyol no vol pactar i negociar, no tenim per què pagar els plats trencats d’aquesta opció intransigent”. Autoconfiança.
Parla “d’allò que afecta la gent”. “No ens hi trobaran reculant ni un mil·límetre”, diu. Toca dos fronts sensibles per a molta gent: la normalització lingüística i els diners que l’Estat mateix admet que deu a Catalunya i que no paga, per exemple els pendents des del gener del 2014 i que ara diu que fins l’estiu no liquidarà. “Si l’Estat espanyol no canvia el fet que un tribunal pugui descarta l’opinió de la gent expressada a les urnes, tindrà problemes”, adverteix.
I recorda que Convergència sempre ha estat sobiranista. I davant els dubtes sembrats aquests dies, defensa amb total naturalitat que el seu partit, si hagués nascut fa cent anys, hauria estat regionalista. Explica que amb la recuperació de la democràcia, va ser una formació autonomista, i que ara aposta per tenir un Estat independent com a partit sobiranista, no amb la independència com a objectiu final sinó amb la voluntat de gestionar un estat independent. Deixa clars als adversaris (externs i interns) que Convergència no vol desaparèixer amb un nou Estat, sinó que vol governar-lo des de la seva diversitat. No demana permís, s’explica.
(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)
