-
- 17 feb
La “radical” Muriel
Una de les grans fal·làcies que han utilitzat i encara ara utilitzen els contraris a la independència (i a alguna cosa més grossa) ha estat estigmatitzar la reivindicació, primer del dret a decidir i després la de la plena sobirania, amb el concepte de “radical”. Titllen tothom que s’identifica amb aquestes banderes com a radical. I si bé és cert que d’entrada aquesta paraula no té per què comportar connotacions negatives i hi ha un líder espanyol que es va definir com a “radical” en contra de la corrupció i tothom el va entendre quan ho va dir, també és cert que la immensa majoria de la gent que ha fet créixer l’independentisme no té res de radical. Muriel Casals, que era independentista de fa molts anys, tampoc. La seva tristíssima pèrdua i el buit que deixa ens ho reivindica una vegada més.
Ser clar no és ser radical. Muriel era clara, diàfana, nítida i traspuava una tranquil·litat d’esperit que ja la voldrien molts dels exasperats contraris a la independència. Jo la vaig tractar poc, però l’experiència va ser sempre d’un exquisit que ella feia extensiu a qui tenia als antípodes del seu pensament. Però sense fer ni un pas enrere. Si venia de convidada a una tertúlia com la de L’Oracle de Catalunya Ràdio d’en Xavi Freixes (que va ser l’últim espai que vaig compartir amb ella, ja de diputada), la seva afabilitat controlada (era com un volcà d’erupció latent que mai semblava que acabaria explotant) l’era per a tothom.Això sí, quan la conversa estava en marxa i algú proferia un atac injust o una estigmatització demagògica de la reivindicació sobiranista, era implacable. Saltava suau però contundent a la vegada i deixava amb poques opcions el seu contraopinant. Regava d’arguments, i sobretot d’autoritat moral i de sentit comú d’aquell que costa de combatre amb frases-eslògan o falques barates d’aquelles que fabriquen en partits que després les distribueixen entre els seus altaveus. Ella transcendia d’això.No sóc d’idolatrar ningú. Crec que na Muriel tampoc no ho era. Sóc, bàsicament, de reconèixer els pros i els contres de tothom. D’assumir que no som perfectes però que la vida fa molt santament de regalar-nos el fet que certes persones es creuin en el nostre camí i que ens impulsin i ens ajudin a ser millors. Després, aquests individus seran polièdrics, com tothom, i cadascú que s’hi hagi fet en tindrà un criteri passat pel propi filtre i experiència. Però el consens que ha recollit Muriel Casals i la seva trajectòria, abans i després de la seva mort, és indicatiu de com ella no era una radical, sinó una pacífica i alhora decidida defensora d’allò en què creia. I quin bé que fa, la gent com ella, a les causes que defensa.
