-
- 09 feb
El paperot de Democràcia i Llibertat i ERC
Hi ha una anècdota de les mítiques de la Transició que recorda com Camilo José Cela, fent una becaina a les Corts, va ser interpel·lat pel president de la Cambra, per advertir-lo que estava adormit. Quan el cèlebre escriptor s’hi va tornar i li va respondre que no estava adormit sinó que estava dormint, davant la sorpresa del seu interlocutor, va aclarir que no era el mateix, igual com no ho és estar fotut que fotent-li. Passa una mica això amb el paper (difícil paperot en més d’una ocasió) de Democràcia i Llibertat (DL) i ERC al Congrés. El seu paper discretíssim segurament és menys passiu, però, del que ens pensem.
Diuen les males llengües que Francesc Homs passa olímpicament del que s’esdevé a Madrid i que està com de vacances. I diuen també que Gabriel Rufián ja ha estat completament anul·lat per Joan Tardà, una vegada passada la campanya electoral oficial. Segons això, els dos caps de llista independentistes en les passades eleccions espanyoles estarien contribuint al fet que cap de les respectives formacions polítiques estigui tenint un paper que es correspongui al pes que els seus diputats poden tenir en el moment de decantar majories o opcions de govern. Un argument massa forçat. Perquè segurament és cert que la política madrilenya no és la gran passió d’Homs i segurament també Rufián era més una cara i bona part d’un eslògan, que no pas un home polític fet expressament per al moment que li ha tocat viure des de la primera fila. Però ni una cosa ni l’altra, sigui cert o no, explica del tot el paperot de les respectives forces a Madrid. I Pedro Sánchez, si se n’acaba sortint, els haurà d’agrair el gest en el futur.
Perquè, al contrari de Pablo Iglesias, que sembla no témer rebentar tot el procés de negociació i l’opció de govern alternativa al PP amb les seves paraules i amb la seva gesticulació, sinó tot al contrari, que Democràcia i Llibertat i ERC no facin exhibició del seu pes estratègic resta pressió al líder socialista davant els seus barons i davant un Partit Popular que està esperant qualsevol ocasió, per petita que sigui o que intueixi a l’horitzó, per caricaturitzar el candidat socialista com algú desesperat per ser president i disposat a pactar amb populistes i independentistes, gran anatema per a una part de l’opinió pública i publicada d’Espanya.
¿I tenen alguna garantia els independentistes d’algun retorn positiu per a ells o la seva causa? Bàsicament, l’opció plausible de treure’s del damunt el Partit Popular i Mariano Rajoy, que no seria poca cosa, ara com ara, i sobretot si s’aconsegueix amb un discret segon pla.
(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)
