-
- 22 feb
El nom de la cosa
Acord, cessions, referèndum. Tan a prop, tan lluny. Tan europeu, tan poc espanyol. ¿Oi que ho veuen? Espanya no és com Europa. Hi ha algú que es planteja l’opció de marxar-ne, i encara que sigui a risc d’assumir cessions que poden tensionar la resta de socis, s’hi negocia, s’hi parla, amb la millor de les cares i els gestos més educats, i se cedeix. Tothom. ¿Ha fet Europa davant el primer ministre britànic David Cameron cessions que tindran conseqüències per a tots els europeus i que els altres poden no compartir? Sí, però passa que la Unió Europea realment no vol que el Regne Unit en marxi i sap que la solució no és atacar, placar i humiliar aquest país i el seu govern, sinó tot el contrari. Tan a prop, tan lluny.
Aquesta setmana ha mort Umberto Eco, entre d’altres obres autor de la mítica El nom de la rosa. A la novel·la, ambientada en un convent medieval, el problema de fons era que els guardians de les essències, que condicionaven la vida de tota la resta, no assumien que a les escriptures de referència s’hi esmentès el somriure. ¿La raó? Això posava en dubte Déu, ni més ni menys. I així està el pati polític espanyol dominant. Consultar és ofendre i qüestionar-ho tot. El nom de la cosa és el gran problema. Posin consulta o sobiraniaallà on Eco deia somriure, i ja tenen el drama servit. Allà on Europa veu democràcia i regles del joc, a Espanya es vol veure trencament, radicalitat i subversió. I d’allà els Mariano Rajoy i Pedro Sánchez no se’n mouen. És com molt vintage, retro, o més i tot.
De fora ho deuen mirar i deuen pensar aquests dies en el vell monjo Jorge de Burgos (espanyol), de la novel·la d’Eco, patètic i crepuscular, en el seu intent irat per mirar d’evitar l’inevitable, que era que els nous temps li passessin per sobre. Ell s’obsessionava a amagar una paraula, un concepte, a fer-lo invisible, intocable, i això passava per no esmentar el nom de la cosa, fer com si no hi fos. Però hi era. Com la voluntat d’una majoria amplíssima del poble de Catalunya, que vol decidir lliurement i exercir la seva sobirania, no contra ningú, sinó a favor del més normal del món en democràcia: votar i que això compti.
Aquesta setmana el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ha parafrasejat Gerard Piqué per dir-li al Tribunal Constitucional que «gracias, contigo empezó todo». Per a molta gent va ser així, i van abraçar l’independentisme després que el TC destrossés (més encara, després de les Corts) allò que el poble de Catalunya havia votat en un referèndum legal i acordat. Tribunals enfront de vots. ¿El nom de la cosa, de fons? ¿Allò que no falla tant a Europa? Democràcia.
(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)
