-
- 21 gen
Qui trobarà a faltar a Duran?
Jo no inclouria Josep Antoni Duran i Lleida dins la categoria de damnificats pel fenomen “allò que el procés s’endugué”. Per una qüestió bàsicament generacional i de mínima lògica amb el pas del temps, era evident que el líder democristià no tenia gaire més recorregut, de feia dies (llegeixis anys). Si a això li sumem que el seu discurs ha quedat clarament depassat pel context i per altres actors que a banda i banda poden defensar posicions similars amb més força, credibilitat i suport social, el traspàs polític n’estava cantat. Però això no vol dir que una figura com la seva no es trobi a faltar. Per qui?
Per a periodistes com un servidor segur. Sento ser tan descarnadament sincer, però el cas és que era un filó. Obria la boca o piulava a Twitter, i sabia perfectament com tocar el ressort de la reacció d’altres. No deixava indiferent i aquesta era una de les seves grans habilitats de sempre. La premsa, les teles i les ràdios, sobretot els caps de setmana quan la major part de líders encara no havien descobert que aquest és un bon context per fer-se escoltar enmig del descans general i dels companys de pati polític, tenien amb ell material assegurat. I això el va projectar espectacularment.
Després, també el trobaran molt a faltar els adversaris polítics. Em refereixo en aquest punt als que ho eren de CiU, i més concretament de Convergència. Tenien en Duran sempre un aliat estratègic i ben disposat quan li convenia (que era força sovint) a l’hora de desgastar el partit de Jordi Pujol en el seu dia, i sobretot de principis dels 2000 i fins ara amb Artur Mas al capdavant i en el punt de mira. Duran sempre era sofert a l’hora de lloar-lo o contraposar-lo com a exemple de moderació i de seny des del catalanisme. Amb ell sí que s’hi podia parlar, et venien a dir. I així la caricatura de radical de l’altre obtenia una bona empenta. No seríem justos si no assumíssim que hi ha vora uns 100.000 votants que segurament el trobaran a faltar.
I també els nostàlgics de CiU i dels seus bons temps. Però més enllà del que acabo d’apuntar, poc més. Aquesta vida cruel, on avui hi ets i demà ja no, té aquestes coses. Els telèfons deixen de sonar molt ràpid, i els whatsapp deixen d’atabalar quan un fa un mutis i abandona (o és abandonat per) l’escenari. Les elits que li feien la gara-gara, els grups de comunicació que n’inflaven la representació i els polítics de Madrid que l’elogiaven com a estadista ja tenen altres amb qui provar sort i mirar de servir-se’n.
I aquí a Catalunya, potser l’hipotètic fracàs del procés sobiranista li permetria aixecar el dit amb allò de “jo ja ho deia”. Però aquesta és una magra aportació, sobretot quan hi ha cua entre els qui es fan a sobre (de fa temps) aquesta autoreivindicació. Ell, ben mirat, ja va tirar d’aquest recurs abans d’hora durant la passada campanya catalana i també durant l’espanyola. I avall que fa baixada. Tot dura el que dura, de vegades moltíssim, però també tot acaba. Semblava en aquest cas que no passaria mai, i mirin.
