Adéu, CUP

Junqueras feia una petició retòrica d’esforç per assolir l’acord, quan sap que la CUP ja no es mourà del ‘no’ a Mas, i a la vegada burxava en la divisió dins la formació antisistema. Vull creure que no ho feia també amb els seus (encara) socis de Convergència, perquè un mínim sentit de la lleialtat (que estic segur que Junqueras el té) implica, si vols que l’altre (Mas) faci un pas enrere o al costat, que ho diguis de cara, amb nitidesa i explicant els teus motius clarament, sobretot si són certs i hi creus. Ahir Junqueras no va dir que vol que Mas s’aparti, per tant entenc que no volia dir això, i per tant entenc que bàsicament estava tirant de retòrica mitinera en una sala de premsa, especialment per mirar de recollir tant de votant de la CUP en les passades eleccions com sigui possible. En aquest sentit, no podia (no ens enganyem) semblar complaent amb Convergència. Perquè també voldrà pescar d’aquest univers de votant, però sobretot perquè a can CUP és on més pot mirar de tirar la xarxa en competència directa amb Ada Colau. I és que, d’allò que quedi de la CUP d’aquí a uns mesos més d’un en podrà pescar.Perquè la CUP no ha volgut prescindir només d’Artur Mas, sinó també de centenars de milers de persones per la independència, i ara molts prescindiran d’ells. El procés no és això. O no ho era, ja no tinc clar el temps verbal. Però els qui han dit voler sumar a partir de l’estigmatització i el menyspreu a una part important de catalans, ara veuran com és a casa seva que es resta. Molts diran “adéu, CUP”. Molts dels qui el 27-S van donar un plus de vot i un creixement espectacular a una força antisistema. I molts dels qui des de dins de la mateixa CUP li diran adéu. En els pròxims temps.

Antonio Baños no era militant de la CUP. En va ser cap de cartell i ara marxa. David Fernández tampoc no era diputat de la CUP quan va triomfar com a diputat. D’ell fa dies que bàsicament veig piulades a Twitter. L’un i l’altre van ajudar a projectar una imatge de la CUP que no es corresponia amb la realitat que s’hi imposa. Molts càrrecs electes de la CUP, ja diumenge, van mostrar la seva frustració i tristesa, i alguns fins i tot ja van deixar clar que enfilaven el camí de sortida. “Adéu, CUP”, diuen i diran.

De com una formació política pot ser decisiva, sense voler-ho, i com la gent ràpidament pot respondre al seu desig i fer que deixi de ser-ho. Perquè si hi ha eleccions anticipades (una pena perquè tot el catalanisme hi perdrà), l’independentisme polític rebrà en conjunt un càstig. La CUP ha demostrat com és que en mereix una part generosa. La resta, Convergència i Esquerra, veurem si saben driblar la clatellada. Si ho fan serà perquè, retòrica típica a banda, de nou hauran sabut fer allò extraordinari que la gent n’espera en aquest moment polític, i no allò tan ordinari que la CUP ens va regalar ara fa uns dies. Això si és que volen poder sumar i fer alguna cosa de profit en clau individual i de país, és clar.