Relacionar-se amb l’enemic

No crec haver escrit res que dimonitzés la Cup en cap moment. Sí, en canvi, he volgut reivindicar que són una formació política que estan oberts a l’error o a la imperfecció, i que per tant han d’estar-ho també a la crítica. Ara, a més, tenen un paper decisiu en la política catalana, i això els trasllada una pressió que lluny de fer-los queixar-se’n tot el dia, els hauria de semblar un gratificant i clar indicador que pinten alguna cosa. Però lluny de pensar així, a les files cupaires també hi ha força d’allò de la política vella que confon crítica o disparitat de criteri amb atac i campanya d’assetjament.

Fa uns dies, el mateix en què veia el meu rostre en un meme d’Internet on un grup de periodistes i opinadors cantàvem que “la Cup és el dimoni”, un amic amb qui penso força diferent en algunes coses (i en d’altres no tant) em va dir que un regidor del seu poble, en saber que teníem amistat, li va deixar anar: “Vaja, així que et relaciones amb l’enemic, vigila”. L’enemic. Poca broma. Així està el pati.

I si un de mena tan inofensiu i entranyable com un servidor pot arribar a identificar-se amb “l’enemic”, ja no els dic res de què pot pensar una ment sectària (en aquest cas a la Cup, però en general on sigui) d’un polític com Artur Mas que els ha fet saltar pels aires tots els esquemes i que els té a l’ull de l’huracà mirant de justificar allò que pocs en l’independentisme els compren, fins i tot en força casos entre els qui els van votar.

Jo sóc molt partidari de no fer amb la Cup com l’espanyolisme amb Catalunya. No pots mirar de sumar-la a un projecte compartit a cops de fuet i “porque yo lo valgo”. Però a la vegada recordo aquella pel.lícula Dormint amb l’enemic, i em vénen calfreds, no només per com era de dolenta.

No crec en la política dels bons i els dolents, igual com no ho crec per a la vida en general. I, com jo, trobo que una majoria no té ganes de viure en aquest escenari, tant si s’arriba a un pacte de govern com si no. M’agradaria que no es criminalitzés ningú si no s’acaba pactant, igual com m’agradaria que un pacte entre Junts pel Sí i la Cup mai no impliqués dividir ni dins ni fora d’aquesta aliança entre amics i enemics. I si això segon no és possible, cladria ja anar mirant d’aplicar el primer per provar d’enfilar cap a una nova etapa sense retrets i el màxim en positiu possible, que és allò que millor entén la gent quan la criden a les urnes.