-
- 02 nov
Pancho Villa era català
Els records d’infantesa. Aquells grans moments. Encara recordo com si fos ahir aquella sensació tan i tan d’assumpció de culpabilitat que em recorria el cos quan el meu avi ens fitava a mi i alguna de les meves germanes i ens deia “vosaltres aneu fent el ruc…”. No calia que digués gaire més. Enteníem a la perfecció. Doncs bé, i si en les eleccions del 20-D l’electorat independentista els diu a Convergència i a Esquerra un “vosaltres aneu fent el ruc…” ben gros…? No ho descartéssim. D’això se n’aprofitaria l’unionisme, però qui ho hauria guanyat a pols hauria estat l’independentisme polític, aquí amb la Cup estalviant-se la part més desagradable, com de costum, però amb ella tan culpable com els altres de l’actual atzucac en què es troba el procés sobiranista.
Perquè el germen de la divisió i de les capelletes és allò que més descriu el catalanisme polític, ara amb l’independentisme en el seu tronc central. I ens pensàvem que se n’havia passat pàgina, però no. Enfront seu té tot un senyor Estat, l’imperi que va ser i no és però que en guarda consciència, i aquí, com sempre, a anar fent com l’exèrcit de Pancho Villa, cadascú a la seva, sense ordre ni concert, disparant un aquí i l’altre allà, i amb bales perdudes que sovint freguen o rebenten directament el crani d’un company de files.
Diu en Jordi Bilbeny que Cristòfol Colom i Miguel de Cervantes eren catalans. No ho sé. En tot cas li proposo una nova línia d’estudi: Pancho Villa. Igual era nostrat. Ens ha impregnat massa polítics perquè això sigui pura casualitat.
Preguntes per què passa el que passa a algú d’Esquerra i et contesta “ERC fa d’ERC”. Ho proves amb una de la Cup i et diu “la Cup és com és i ha fet així sempre”. I ja t’estalvies de preguntar a un convergent per allò de no fer més sang, que prou tenen a casa amb els seus dubtes hamletians sobre ser o no ser. Però en definitiva, aquí que els tenim a cadascun d’ells fent d’ells i ningú fent res de bo per a la resta.
I potser arribarà el dia que els partits independentistes entenguin que no fer d’un mateix, elevar el to una mica i transcendir del de sempre, els pot acostar a assolir un objectiu important que superi la victòria pírrica o de part. Potser arribarà el dia que entendran que no fer sempre d’un mateix i prou pot ser útil per fer alguna cosa de profit. Potser passa. Confiem que, en tot cas, si s’acaba esdevenint, no sigui ja massa tard. Ara he fet com el meu avi. I ja em sabran ben perdonar. Però mai li estaré prou agraït de certes coses que em va ajudar a entendre, no sempre amb un to amable.
(Per llegir l’article al Món.cat, cliqueu aquí)
