-
- 30 nov
L’estrany és no moure’s
Fa uns dies, un grup de dirigents i afins del PP de Catalunya, en reunió en petit comitè, es posava les mans al cap pel desastre de resultats que van obtenir el 27-S amb Xavier García Albiol de candidat i pels que preveuen obtenir el 20-D amb Jorge Fernández Díaz de cap de cartell. Veien clar que el problema no són aquests dos noms tant com el posicionament del partit. I la possible solució la van convenir força unànimement: “Passat el 20-D caldrà moure’s”. ¿En quina direcció? En la d’una reforma constitucional que fins i tot Albert Rivera, el seu aliat més que potencial passats els comicis espanyols, ja ha assumit com a necessària. Al PP de Catalunya ho tenen clar, encara que només sigui per guanyar temps i cert marge, però el dubte sobre si a Madrid entendran també del tot que cal moure’s no deixa de ser-hi.
Al final, en els temps que corren, l’estrany és no moure’s. Ho ha fet ben bé tot i tothom excepte un PP de Mariano Rajoy que sembla haver-se contagiat de la manca de reflexos del seu màxim dirigent. I el president espanyol s’hi recrea, i la seva formació amb ell. A Catalunya l’independentisme obtè el 48% dels vots i 72 diputats de 135 que hi ha al Parlament, i la resposta passa per dir que l’independentisme ha perdut el plebiscit que el PP mai va reconèixer que era el 27-S. Res de cridar per asseure’s a parlar Artur Mas. Res de plantejar una via de diàleg per trobar sortides polítiques a l’atzucac. I ni tan sols, res de respondre al document amb 23 punts que Mas va dur el juliol de 2014 a Rajoy a la Moncloa, amb 23 fronts a abordar i resoldre en els camps econòmic, cultural i d’obra pública, amb qüestions que condicionen la vida de molts catalans, ja siguin independentistes, dependentistes o res de tot plegat. Davant d’això, només moviments en cercle tot apretant els cargols de la recentralització. Així el PP a Catalunya té poca perspectiva de superar la seva irrellevància política.
I l’entorn va canviant, en alguns casos massa i tot per alguns dels partidaris d’un Mas que ha apostat pel moviment com pocs ho esperaven. Això li ha costat també una erosió important i ha fet que en diversos moments l’hagin donat per mort (com ara mateix). Però sembla que encara no ha traspassat políticament, contra la major part dels pronòstics. Ha gastat algunes de les vides que ha demostrat tenir a l’estil dels gats i no sabem quantes li’n queden, però com a mínim es mou i intenta fer-ho al ritme o en la línia d’una part significativa de la seva societat. Un país i un electorat que ha fet que a dia d’avui, al Parlament, la Cup sigui més representativa que Unió. ¿Qui ho havia de dir, oi? Doncs ha passat. Que la gent es mou.
(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)
